dijous, 15 de novembre de 2012

Els records de la casa

Ara ja sóc a casa. A la casa que encara considero casa. El lloc on resideixo habitualment és el pis. Casa és aquí. Casa és, encara, on he crescut. On hi tinc més del 50% dels records. On últimament hi he viscut moments de sentiments intensos. I on em tornaré a aixecar després de caure. Gràcies a la família. La de casa.

Casa és també on hi tinc bons amics i amigues. I on hi havia tingut els amics que et tria la vida, que ara poden passar a ser batejats com a companys del viatge adolescent. Aquelles persones (si, aquelles dues persones, parella inconfusible) que han resultat ser tot allò que jo ara no escolliria com a companys de viatge. I ho escric des de la tristesa més profunda, fruit d'un descobriment terriblement decepcionant: allò que jo em pensava que encara eren, persones, i que ja no són. Sense talla moral. Sense cap tipus de sentiment positiu. Plens de rancúnia, gelosia i menyspreu. Sense res més a fer que malpensar, malparlar i sobretot malviure.

Ho he dit més d'un cop: després de descobrir que hi ha problemes que no tenen solució i s'acaben amb un final esperat i dramàtic, no puc entendre com aquells problemes que en tenen i que són fàcilment solucionables, les connexions neuronals d'aquells més neandertals individus en fan el souflé de creixement infinit. Han estat moltes les oportunitats per fer-lo baixar, per acceptar els errors. I unes quantes, finites, les vegades que he deixat la porta oberta per cercar la solució raonable: el saludo. Però ja un cop vista l'última, ja no queda res més que acceptar que allò que havien estat amics ara només seran part del record d'una adolescència divertida i amb molts aprenentatges a la motxilla. Ja no recordaré amb qui, sinó que recordaré què vaig fer, què vaig aprendre i quantes tonteries i prejudicis han caigut des de llavors. Gràcies sobretot a la gent que he anat escollint jo. A les persones del pis i a les de casa. A les que fa més de deu anys que som amigues i a les que només en fa tres i han estat a l'alçada de les circumstàncies com si fes tota una vida. I a les noves de fora.

Casa és el lloc on em recupero de les pèrdues dures. I casa és també, el lloc on aprenc a seleccionar els records vitals que vull que m'acompanyin. I les persones amb les que seguiré fent camí.I als demés, un profund agraïment pel temps viscut i l'aprenentatge dur que m'han volgut brindar. Però sense cap rencor. Amb la més profunda decepció per la seva involució cap a la inhumanitat i consciència grotesca. Parella, quin greu! Però també alhora, quina victòria! Com diu la cançó d'aquell que es repeteix més que l'all, que os vaya bonito.

dimarts, 8 de maig de 2012

El coquito, Rasputin i el curucucho

Ara si que ja no queda res. Ja no tinc telèfon mòbil i aviat deixaré de tenir compte bancari i cotxe...el meu cucurucho! Trobaré faltar el cucurucho, aquell cotxe/pot que m'ha donat tanta llibertat i que em va deixar tirada un diumenge a la nit al mig de University Av. L'arribada a la meva rutina del cucurucho va canviar moltes coses. Pot ser coincidència o no però, a partir de gener, quan el cotxe va començar a viure al pàrquing de casa meva vaig començar a tenir converses hil·larants durant els happy hours dels divendres.
Tot comença amb una ampolla de coquito pueltorriquenyo, o amb una dissertació sobre la barreja de vodka amb dònuts i la seva relació amb el Rasputin, un diumenge a les set de la tarda al laboratori. D'aquí han sortit grans tardes discutint sobre bigotis, esmorzars catalans a canvi de trucades a l'asseguradora per treure el cucurucho del mecànic, vespres de tè fent mitja i xafarderies i sobretot moltes i moltes hores de riure sense parar. Sempre passa el mateix, quan estàs a punt d'anar-te'n és quan et sents més còmoda en un lloc. Tinc ganes de tornar a Catalunya. Per tornar a viure al nostre piset de les Corts i pujar els caps de setmana a Solsona, Puigcerdà, Lloret o menjar gambes de vilanova a Vilanova. I també per veure a tots aquells amics i amigues que m'han fet tant de costat, en la distància, durant aquest any de semiaillament americà. Però aquí a Urbana he tornat a trobar el gust a la ciència. He treballat moltíssim, però he après moltíssim més. I gràcies a la feina feta aquí -i una mica també a anglaterra-, podré acabar d'una vegada la tesi. I deixo un grupet d'amics petitó però amb bona confitura. És trist haver-los conegut en l'últim tram de l'estada, però pitjor hauria estat no haver parlat mai del Rasputin ni haver probat el coquito pueltorriquenyo.
Dilluns vinent regalaré el cucurucho al pròxim propietari, però em quedaré amb el sabor d'Iowa i la rumba de PueltoRico.

dijous, 5 d’abril de 2012

Final Countdown

Només queda un mes.




I tinc tanta feina quenotinctempsdeposarespaisentrelesparaules!

dissabte, 4 de febrer de 2012

Pol positiu Pol negatiu

El món s'està polaritzant. Obro el 3 24 avui al matí i em trobo amb el resultat del congrés del PSOE, el guanyador ho ha estat per 22 vots, un 2% del total. A Rússia, a pocs mesos de les eleccions presidencials, 35000 manifestants contra Putin i un innumerable grup de gent, presumiblement més gran, recolzant Putin (també, segons el periodista, alguns molts dels manifestants, presumiblement obligats a assistir-hi). Aquí als Estats Units, o ets d'Obama, o estàs contra Obama.




Ja fa dies que penso que els grisos estan desapareixent. Com estem tornant a aquest punt? A banda de les guerres, les revoltes, les crisis, ningú s'adona d'aquesta massacre als grisos de les opinions? Ha estat un dels llegats més perillosos de George W. Bush: o estàs amb mi o estàs contra mi. Ser moderat, avui en dia, és ser agosarat. En una discussió de sobretaula, tan poc habituals en aquest país, no pots retrocedir ni un mil·límetre per donar la raó en algun dels punts del teu contrincant. Sinó, has perdut. Ets el dèbil de la discussió.

I les sobretaules són la representació microcòsmica del que passa a reu del món. No pots dir que Gadaffi era un dictador però que no és el dictador que ens han pintat aquest últim any arrel de la revolta a Líbia. Tampoc pots dir que Cuba no és un país oprimit, però tampoc gosa de la democràcia que molts creiem que gaudim. A Catalunya sinó odies els polítics és perquè ets un d'ells. I a l'estat espanyol o ets del País o llegeixes el Mundo.



Tot torna. I per aquesta supressió de grisos ja hi hem passat. I tots sabem que és inestable. És com la funció de Heaviside (a la foto), la derivada de la qual és indefinida en el punt de canvi: no hi ha transició del 0 a l'1. No hi ha grisos. Per això des d'aquí denuncio solemnement la terrible massacre que està sofrint la població gris, però sobretot, i ja més seriosament, la destrucció de la capacitat crítica que qualsevol de nosaltres hauria de tenir a tota notícia que veu, llegeix o escolta. Perquè en el fons, la polaritat l'alimenten els mitjans de comunicació amb la nostra complicitat, i avui en dia la quantitat d'informació és tan gran que saber escollir la que et relata la veritat sense cap cullerada de crònica és gairebé una odissea.

dissabte, 17 de desembre de 2011

L'ONU diària

Visc amb una noia del canadà que resulta que és de la índia. El seu xicot és el típic noi de la zona rural americana: treballa arreglant bicicletes al wallmart i somia en ser entrenador de futbol (americà) en una escola secundària, mentre es gasta part del seu sou en menjar portat a casa.

També visc amb una altra noia de nova york que també és de la índia. El seu millor amic -no se si novio, o només company d'estudis d'anatomia mèdica- és del sudan del nord. I cada dia quan ve a estudiar a casa va amb una caputxa com si estigués al desert
.
Vaig a veure el Barça amb dos xinesos, un indi i un vietnamita. Tots menys l'indi són fans del barça, l'indi és fan del mourinho. Demà, però, veuré el barça en diferit a casa d'un colombià que diuen que s'assembla a un personatge dels simpson.

Comparteixo despatx amb un xinès que es tira rots i un àrab-israelí que encara no ha descobert els auriculars, i truca a casa seva amb l'skype i ens fa sentir a tots les seves converses. Té una nena super maca i una dona guapíssima. Ah! i el Liu, el xinès, està esperant el seu primer fill/a. La seva dona, truca a un telèfon d'aquells dels anys 60 (anys 70 a solsona), que tenen rosca i foraden el timpà cada vegada que sonen. I com que parla molt poc anglès, quan el Liu no hi és i agafo jo el telèfon, no para de riure.

Al laboratori treballo colze a colze amb el Jose de santander. Enlloc de dir "cuerdita" diu "cuerduca", però ens entenem bé.

Sembla que, tret del novio de la meva companya de pis -que també es company de pis, ara que hi penso-, no tingui cap contacte amb americans. Però no és així. Tinc un amic que em va convidar a casa seva per acció de gràcies. El pavo i tot allò que surt a les pel·lícules, però de veritat i a Michigan. I...ara que hi penso, les dues amigues que tinc americanes, una és d'orígen mexicà i l'altra de puertorico (Pueltorico en argot local). Per tant, el meu contacte amb autòctons es redueix més aviat a poquet. Suposo que sempre és més fàcil fer-se amiga de gent que està de pas, com tu.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Olivetes farcides....

Cap de setmana a Chicago amb el Manel i m'han vingut ganes de tornar a Catalunya i passar un diumenge d'aquells que tant ens agraden.

Podria ser a Barcelona, al nostre menjador amb les finestres obertes. Ens llevem tard, ens barallem per qui va a buscar els diaris -ens discutim si l'Avui o La Vanguardia ara que ja hem acordat comprar l'ARA- mentre l'altre/a prepara un vermutillu. Olivetes de pot o del mercat, unes patatones i, si en tenim, uns "berberetxos" amanits amb vinagre i pebre vermell. I fem el vermut mentre llegim cadascun un diari. Em passes la part del mig de La Vanguardia i jo et dono el TimeOut de l'Ara?

O també podria ser a Solsona. Un cop llevats i pentinats traiem el cap a Cal Molins per robar el diari i com que els pares són a caminar i l'Enric al Cantàbric, aprofitem per trucar a alguna d'Aquelles i fem una cadena per trobar-nos i fer un vermutet al Cantàbric abans del dinar on vindran la Júlia i l'Andreu. Porre, posa'm un quinto i unes olives!

Més o menys un cop al mes anem a Puigcerdà. A les tres de la tarda, després d'haver anat a fer una excursió -com qui puja al Puigmal-, mentre la Dolors acaba de preparar el dinar i el Josep Manel obre el montilla que han portat la Paqui i el Gabi en l'última visita a la ciutat més alta de Catalunya, el Manel busca les escopinyes per amanir-les amb llimona com ens va ensenyar el Miquel. Montilla, patates, olives i escopinyes per l'Anna.

Però també podríem tenir un d'aquests diumenges que ens agraden tant a Lloret sur mer. Després de dues hores de treball entre el Manel i el seu pare, amb la Laia rondant per la casa, anem a la Mar Blanca i li demanem al Jaumet un bitter cas i una cocacola. I ens ho porta amb unes olivetes. I dinem un arròs de llamàntol.

Aquí a Urbana no hi ha olives farcides. I a Chicago les terrasses són en carrers tant transitats que necessites un megàfon per parlar amb l'altra persona. I no hi ha l'Ara ni la Vanguardia. Però hem passat un cap de setmana junts i hem volgut estar els dos en un d'aquests llocs que tant ens agraden, compartint amb els amic i la familia, la ociositat mediterrània del diumenge

dimecres, 21 de setembre de 2011

Corea del sud

Ahir vaig anar a jugar a tennis amb la Nam Jeong (Corea del Sud, 1982), com cada dilluns. Però com que no va venir tanta gent vam poder jugar les dues soles. Els nostres punts s'eternitzaven: 15-0,15-15,30-15,30-30,40-30,40-40, i així fins a deu minuts per punt! Resultat final, 7-5, 4-7.

Al final jo ja no podia córrer als cops creuats que em feia la Nam Jeong. La Sharapova de Corea del Sud. Avui tinc agulletes.

Però després del tennis em va convidar a sopar a un restaurant Coreà de Champaign. Jo que sempre havia afirmat que no m'acabava de fer el pes el menjar asiàtic, vaig quedar-me tipa d'una sopa de fideus i empanades de carn, arròs, carn de porc marinada i fins i tot em vaig atrevir amb un plat picant. I tot amb la companyia de la Nam Jeong, crec que la persona més dolça que he conegut mai.


Parlant dels països que ens agradaria visitar, al final em va confessar que el que està primer en la seva llista és Corea del Nord, per dos motius en el següent ordre: són el mateix país i a més ara tenen prohibit entrar-hi. Em va dir que al paral·lel 38 hi ha una zona de desmilitarització d'un parell de milles en les quals no hi ha res de res més que un soldat de cada banda cada 300 metres apuntant-se mútuament. I resulta que en aquests més de 60 anys de zona d'exclusió la naturalesa ha fet la seva sense cap tipus de manipulació humana i els biòlegs estan desitjant que la frontera s'esvaeixi per poder posar-hi un peu i 300 microscòpis -un altre motiu per ajuntar de nou la península-.

Em va explicar coses sobre Corea, sobre la divisió, sobre com els expliquen la història de la guerra. I així, amb la samarreta del barça, tota suada del partit de tennis i sopant menjar coreà, vaig aprendre coses sobre un país que sempre m'ha quedat molt lluny, però ara ja queda més a prop amb la Nam Jeong. Primer país de la llista de llocs a visitar.