dijous, 29 de novembre de 2007

Ferriu...

No se si és el ferro caducat que em prenc cada matí després de veure que les analítiques estaven en vermell en aquest aspecte, o que jo ja estic en un estat constant d'humor-estres (que no humor estressant), però la vida cada dia em resulta més divertida.
Les coincidencies, les sorpreses i sobretot algunes respostes inesperades, construeixen un teixit de pensaments fàcilment convertibles en rialles que, probablement, serien llàgrimes o preocupacions si no em prengués el ferro caducat cada matí.
Ja es pot tractar d'una contaminació per Amiant al laboratori, o d'una afonia per culpa de l'aire acondicionat de l'avió (els tres dies de farra a Sevilla no hi tenen res a veure...), que com més avanço, més ric amb el meu dia a dia....

divendres, 2 de novembre de 2007

tocanous...


Jeje....només per fotre l'Id....ACTUALITZO JO PRIMÉ!!!

rodolí!!!!

diumenge, 7 d’octubre de 2007

Dentro de un año, hará dos años....

De todo empieza a hacer un año....hace un año que estaba en Tucumán despidiendóme de alguien de una forma muy covarde; hace un año de la fiesta catalana y todo lo que se deribó de ello....hace un año que nos fuimos a jugar al pool con los chicos....hace un año que solo pienso en lo que hice hace un año....

Y ahora vienen los meses en que cada dia me voy a levantar pensando en como me levantaba ese mismo día de la semana el año anterior.....y si coincide alguna fecha especial, no será el dia de la semana sinó el dia exacto en el que estaré pensando que ojalá tuviera una máquina del tiempo que me trasladara a mis felices días Argentinos.

Debo ser justa, pero, y asumir que el tiempo que está pasando desde que volví de allí me sirve para conocerme a mi misma. Los errores cometidos, y sobretodo el instinto de supervivencia que estoy desarrollando también forman parte de mi año.(de esta forma, sigue Argentina viviendo en mi...no solo en forma de recuerdo sinó de experiencias...)
El año que viene, a lo mejor estaré pensando que hace un año que estaba asumiendo que lo vivido, vivido está....y no pensaré que tan triste el recuerdo de lo que nunca sucedió.

Hoy hace un año que tenía los labios cortados.....y hoy hace un año que empezaron a curarse de forma especial...

dijous, 27 de setembre de 2007

Para los de Messi


Emi y Majo querían un texto en castellano....vamos, otro texto en castellano pero para ellas. Y este texto va para ellas hoy:

Creo que esta es la quinta vez que empiezo este intento de texto. Quisiera que fuera un "algo" medio gracioso, reflexivo y sincero a la vez....pero creo que hoy solo estoy inspirada para hacer algo totalmente reflexivo (o algo incoherente).

Emi, porfavor, compráte una camara -también llamada güepcan- con esos doscientos pesos en monedas de un peso que tenés ahorrados y así podré dejar de tener un recuerdo estático, que evoluciona en función de las fotos que voy viendo en algun space del messenger (sobretodo en lo que se refiere al tinte de pelo...jejeje).

Hablar con las dos a la vez fue como trasladarme en el tiempo un año atrás....y no se si he superado el deseo de que ese pasado fuera presente...

He encontrado otro motivo (usease excusa) para viajar a Argentina, y creo que Haidé estará de acuerdo con ello: cuando la Majo tenga un novio formal nos venimos a conocerlo!!!!Y si nos invita a la boda, MEJOR!!! Estoy con ganas de ir de boda, así que o se dan prisa ustedes dos, o me aprietan a Ceci Savid o Analía (no menciono a ninguno de los chicos pq.....bueno, es evidente!!!)....y también estoy con ganas de volver a Argentina.....

Chicas, ya se que la foto solo me favorece a mi....pero es que a ver...cuando una es fotogénica es fotogénica....JIIJIJI es groma poma!

dilluns, 10 de setembre de 2007

el perquè de tot plegat

Els escarabats piloters i les seves baralles sobre una boleta de caca mai m'havien semblat tant interessants....13 hores en un autobús de dia, mai m'havien servit per somiar tant.....i tres dies en un lloc mai havien estat tant profitosos.
El viatge ja té un final, i no queda lluny....i no se que en trec de tot plegat....unes bones fotos, dos mesos a l'Àfrica, una millora del meu anglès (evidentment no en pronunciació), l'intent d'aprendre una nova llengua....un braçalet que no es treu i que no se si passarà el detector de metalls dels aeroports....tot plegat, massa d'hora avui per a fer una reflexió.

dissabte, 4 d’agost de 2007

MUAFRICA




La terra és vermella. Les dutxes, intermitents.....la llum també. Les forquilles, inexistents, i l'arròs el millor plat per menjar amb els dits, només superat per un peix fet a la brasa.


L'idioma, diuen, un dels més fàcils del món; només el hawaiano és més fàcil que el swahili. Però jo encara no l'hi he trobat el truc....i a sobre he perdut les fotocòpies que em van deixar per aprendre'n. L'idioma, la barrera més gran amb la que m'estic trobant en aquest viatge...quantes coses podria arribar a aprendre dels masais, els pares i altres tribus tanzanes si sabés swahili (mimi, ninajifunza kisuahili, lakini ninapata shida kidogo).....ja me la sé de memòria.


Els plàtans, la fruita omnipresent a tots els àpats. La varietat de menjar, reduïda a 4 plats: chipsimaiai (truita de patates fregides), chipsi na cucu (patates amb pollastre rostit, que com a mínim ha anat des de París a Dakar en 4 ocasions, i que per tant és immenjable), samaki na uali (peix amb arròs), ugali (plat indescriptible, i que podria ser com l'aigua, inolor, insabor i quasi incolor)....i crec que ja està.


La visita al lavabo s'ha convertit en tot un conjunt de tècniques per fer-ho tot dreta, i a sobre intentar que els pantalons no toquin el terra, en un intent de no arrossegar l'olor a latrina durant tot el dia.


Muzungu: el nom amb el qual em coneix fins i tot el borratxo del poble. A mi i a tots els meus companys.....MUZUNGUUUU!!!!criden els nens cada dia quan passem per un dels barris més pobres de Same per arribar a l'Oficina de Uhandisi Usio Na Mipaka (Enginyers Sense Fronteres)....i tot seguit, les rialles, les mans a punt per saludar, i les perseguides d'amagat de tota la canalla que no és a l'escola a l'hora que hi hauria de ser.

dimarts, 3 de juliol de 2007



Pels viatges

Pels puchos amb cocacola a la fresca

Pels moments de confessiones

Per la Dani compartida

Per l'espatlla que hi és quan la necessito

Per la que em fa patir

Per la que s'aixeca amb ganes després d'alguna caiguda

Pel fernet i les neteges estomacals del matí

Per les nits que acaben totes de diferent manera

Per la visita a una disco gay que encara ens queda

Pel viatge que fem al mateix país

perquè encara que jo estigui a l'altra punta, estaràs amb mi

perquè no serà el mateix sense tu.


Per tot això i per tot el que em descuido.


MOLTES FELICITATS AMOR!!!!!

(pel fotolog aquell que un dia em vas ensenyar.....aviat ho semblarà el meu!)

diumenge, 24 de juny de 2007

S'obre la porta del futur....tancaré la del que ara és present, i demà ja serà passat??






























Agafo l'ordenador i em plantejo com enfocar aquest discurs….que si una comparativa amb el Tour de França, que si el tren que ens deixa en una estació, que si el camí de la vida….inclús em plantejo fer un símil entre el què deixem enrere i un exercici del matlab….prou! això ja degenera massa…..

Fent un recordatori mental per intentar reflectir de manera original tot el que les meves companyes i companys esperen sentir, arribo a la conclusió que no em puc deixar ni un minut dels anys viscuts aquí…..perquè estic convençuda que, qui més qui menys, n'ha passat de molt intensos.

Probablement a algunes se'ls hagi borrat de la memòria el primer dia de classe. Altres recorden inclús quants minuts van fer tard a l'aula concreta amb el professor de torn, i qui va ser la primera persona que van conèixer. Però el que segur que tothom recorda és la primera ensenyança de l'escola: oblida't de com has estudiat fins ara; després d'un nadal sense ni dos minuts per obrir el pijama que t'ha regalat la tieta, només has aprobat economia, i la quantitat de zeros farien bonic darrere un u guardats en un compte bancari. Però és igual; tots ens sobreposem a aquest primer llindar, canviant també la visió del malanomenat repetidor. No se li diu repetidor a partir dels examens de gener…..se li diu semideu.

Bé, un cop passada la fase selectiva, penses el que sempre t’han dit a casa arribes al final de la costa i que a partir d'ara serà tot baixada (vaja, com si estiguéssim al Tour de França), et trobes que a segon fas amigues i amics de nou, i que a més la quanitat de treballs és tan gran que s'amunteguen els apunts i els dossiers i els examens resolts a sobre el teu escriptori de tal manera que arriben a fer-se invisibles, mentre continues pensant que ara ja és costa avall….(ilusa!) I això no només ho fas tu….ho fan tots. Dines a la plaça fent el hippi amb un tupper que, si no t'ha preparat la mare, és perquè l'has fet al matí a correcuita agafant les quatre sobres que hi havia a la nevera i que ni tant sols t'has fixat què eren….admires als maromos de cinquè que superen la categoría adjudicada al repetidor de primer, passant a ser autèntics déus; i al maig t’estresses quan de sobte descobreixes que tens una pila d’apunts i dossiers de la taula acumulant tanta pols, que criden que els obris si no vols córrer el perill d’acumular-los de nou l’any següent. Però a tercer….no se’t acumulen els de segon, se’t acumulen els totxos de sòls de la noia que ens ha ajudat a aprobar a tots, se’t acumulen els examens resolts d’ampli de mates, el llibre de medis que té el seu lloc fix…….l’egozcue i els seus tans per u,…..i de sobte et trobes recordant al profesor de primer que us va dir el primer dia: “mirad alrededor, de los que teneis ahora, no quedará ni uno”….i mires als companys amb els quals prepares el pas d’equador, i no et sembla que n’hagi marxat tants.....(QUE RÀPID QUE ENS N’OBLIDEM!).....el pas d’equador.....els cascs i els premis al més lligón, a la més pallassa, a qui es passa més hores al bar....

I descobreixes el bar (sobretot els que no l’han descobert a segon). I el Vicente col·labora en l’organització del viatge a quart. Aquell viatge que algú realment generós decideix organitzar, amb l’ajuda i coordinació de totes.......aquell viatge que financies amb les festes universitàries (qui hagués dit que a camins es feien festes universitaries??).......sobretot la de setmana cultural......no donaré més detalls.

I tot seguit, una setmaneta a l’estat espanyol. On descobreixes que es pot menjar sense pagar ni un duro, i dormint dues hores en un autobús.

Un cop ets més amunt de la carrera, t’adones que la costa avall que veies a segon estava molt lluny de la realitat. Que a cada curs la costa es feia més forta.....però com que pedales amb el pelotón de l’equip (ja torna a sortir la volta a Catalunya), no se’t fa tan dura.

I alguns decideixen marxar.......i algunes es queden........i arriba l’acte de graduació.

Aleshores reflexiones sobre els tòpics. Realment som una rara avis que no surt de casa???Si jo he fet el hippi a la plaça, he repartit premis al més dormilega i he sortit de festa en dijous com els de filosofia. Inclús he marxat d’erasmus o he fet pràctiques en una empresa, aprenent a barallar-me per les partides......nooooooo!!! camins no és el que la gent es pensa. Ni som uns frikis que només calculem ponts, ni anem vestits per la uni amb trajo i corbata, ni ens passem el dia tancats a la biblioteca....bé, una estoneta llarga si. Però en el fons hem estat universitaris......als quals se’ls demana resolució de problemes hidràulics, computacionals, de trànsit.....però ara que ho penso: perquè mai ens han demanat que solucionessim el garbuix de la cruïlla del nexus??? Si això ho solucionen les enginyeres de camins no???o enginyeres de camions???? Per sort, les hores invertides en aquesta escola et fan extreure d’un estudi visual, la freqüència amb la que passen els vehicles i el temps que tens per creuar en funció de la velocitat d’aquests.

Per a molts la carrera es resumeix en la paraula FORMIGO, per a d’altres ha suposat ESFORÇ i SACRIFICI, altres han superat aquest esforç a la mítica PLAÇA, i altres ho consideren un VIACRUCIS. Hi ha qui es pregunta perquè a camins ho fem tot al revés, perquè aquests anys han passat en un ziuu........bufa qui ho havia de dir!......resultarà més que una SATISFACCIÓ?

Però bé, després de tot això, la pregunta que queda és la següent

I ara ,què ens queda??? Doncs, a la majoria, acabar la carrera i intentar situar un bon pas de peatons a la zona del nexus, perquè les pròximes generacions puguin arribar sanes i estalvies a portar els papes i mames al seu acte de graduació.

Per una nit que tanca un cicle. Per una nit que obre un futur. Per una nit que marca. Per una nit de borratxera màxima (millor manera de tancar el cicle on descobreixo l'alcohol ben dosificat). Per una nit....



dissabte, 5 de maig de 2007

Les angines de la iaia

Sempre he dit que tenia una iaia bruixa -en el millor sentit de la paraula-. Que tot i haver nascut un dia que no era pasqua, és la millor curandera del món no només per l'amor que hi posa, sinó perquè la dona té remeis d'aquells ancestrals que curen de tot.

Les meves angines han estat aquests dos últims dies, la seva lluita particular. Una mica d'oli d'oliva, una bona estirada d'aurelles, i molta fe:

Nostru sinyó i Sant Pere,
anaven per un camí,
en troben San Martí,
San Martí que hi fas aquí?
aquí que hi tinc les angines,
suqueu-hi oli d'oliva i quedaran esmorteïdes.
Feu la Santa Gràcia,
i cureu les angines a l'Anna Mujal Colilles.

Tres pares nostres, una santíssima trinitat, i un credo de jesucrist ressucitat....i les meves angines sembla que comencen a flaquejar.

M'ho he après al peu de la lletra, així que qui vulgui pot ser el meu primer conillet d'indies.

dimecres, 11 d’abril de 2007

cercles viciosos

Alice Pieszecki és la intrèpida reportera de la insustituible serie "The L word". Aquesta conductora d'un programa de ràdio sobre les relacions entre les persones té com a mural de menjador, una pissarra amb el nom de les persones que l'envolten i tot de fletxes assenyalant qui s'ha relacionat amb qui...i realment, si ens ho parem a pensar veurem que molta de la gent del nostre voltant està relacionada entre si, sense ser nosaltres mateixes el centre d'aquesta relació.

En una de les meves moltes paranoies, havia assimilat aquest tipus de filosofia com una espiral. M'explico: jo coneixo una persona (per tan tenim un lligam) i aquesta persona a una altra(amb la que jo no tinc relació), i aquesta a una altra , i així successivament fins que es construeix una espiral de relacions de coneixença que abarca tot el nostre entorn i el món sencer. És a dir, potser entre jo i la Mònica Lewinski no hi ha sinó només la coincidencia de fer de becàries (només el nom, la feina de becàries és radicalment diferent i no només pel sou...), però si ens possessim a estirar del cordill que forma l'espiral, potser arribariem a trobar una connexió a través de milers (i probablement milions) de persones que són conegudes de conegudes de conegudes de conegudes....


L'error de la meva paranoia és que cadascuna de nosaltres no només coneix una sola persona, i aquí entra l'Alice Pieszecki i la seva pissarra: en realitat totes les persones del nostre entorn es relacionen entre si de manera aleatòria, essent nosaltres només una fletxa més dins de totes les que uneixen les persones que formen part del nostre univers.

En resum, una altra paranoia sorgida després de mirar fotologs de gent per veure si en algun dels molts als que entro, dels que no en coneixo ni tan sols la marca de la samarreta que porten, hi ha algú a la llista de "amigos" que em sona...així es troben, com avui, sorpreses i fotos d'algú que, fa 5 anys que no veus ni en saps res de la seva vida.

Espirals....murals...relacions personals....sèries que valen la pena...només una mica del meu univers intern que bull cada dos per tres.

dimecres, 28 de març de 2007

Mateando

A veces me gusta tomarme unos mates en compañia de alguien. Me gusta cebarlo para las personas que me rodean y compartir con ellas el rato que el agua sigue suficientemente caliente (en términos catalanes).

Y es que ayer descubrí que no aprendí a cebar mate en Argentina: toda la filosofia que va acompañada a esa hierba tan social, ya la seguíamos con mis amigas acá.

Para mi, tomarme unos mates en Barcelona significa quedar con las personas a las que quiero y hablar libremente de lo que nos pasa...y de lo que queremos.....y de lo que somos. Y al igual que en la ceremonia del mate hay alguien que ceba para las demás, en esas reuniones mate-catalanas la moderación es el respeto mutuo que nos tenemos las personas que allí nos reunimos.

Me gusta tomar mate. Y tanto da que sea dulce o amargo mientras la compañia sea agradablemente íntima y sorprendentemente sincera.

A pesar de estar en castellano: Aina i Mercè, GRÀCIES.

diumenge, 25 de març de 2007

La revolta permanent (ABRIL 74)

Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca,
digueu-li que la vull
però no puc anar a estimar-la,
que encara hi ha combat.


Companys, si coneixeu el cau de la sirena,
allà enmig de la mar,
jo l'aniria a veure,
però encara hi ha combat.


I si un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
si guanyem el combat.


Companys, si enyoreu les primaveres lliures,
amb vosaltres vull anar,
que per poder-les viure
jo me n'he fet soldat.


I si un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
quan guanyem el combat.


Lluis Llach.




Les generacions passen, les seves cançons no ho faran mai.

dimecres, 7 de març de 2007

Homenatge al club de las muñecas despeinadas

Aquí copio un tros d'un mail a una muuuy gran amiga: LA DANI.

En su honor escribo en castellano, y en su honor va la respuesta que un dia le di en un mail:

en cualquier lucha, ya sea aborígen, de clase social, o incluso de sexualidad, la mujer es, ha sido y será el último mono.....más vale solucionar el problema aborigen primero, luego nos fijaremos en las mujeres aborígenes. Así igual en las desigualdades de clases....después nos fijaremos en la situación de las mujeres de cada clase (discriminadas en todas ellas). O en la sexualidad....que bonito es ser gay! que bonito tener un amigo gay! pero quien habla de amigas lesbianas???quien vee en las series de televisión habituales la hermanita lesbiana en lugar del tio gay?Con todo este rollo, sigo argumentando mi discrepancia: pareciera que si. Que las mujeres deberíamos ser todo lo que vos definís. Pero está visto que no. Es triste ver mujeres machistas....es triste vernos a todas seguir estereotipos machistas.....y lo mas triste es ver como estamos sucumbiendo a la gran venda de egoismo capitalista que nos envuelve. Se han terminado las ayudas entre mujeres....se han terminado las luchas por nuestros derechos, se han terminado nuestros derechos...ahora luchamos para poder ser además de madres (con todas las características históricas que esto comporta) buenas profesionales machos.....vamos a matar nuestra especie!

Para ella, y para todas (y todos) las que seguimos creyendo que nos rodea un mundo machista, va el dia de mañana.

Como bien dice la pancarta de esa foto sacada en la capital de Paraguay: LAS MUJERES QUEREMOS, LAS MUJERES PODEMOS. OCUPEMOS NUESTROS ESPACIOS

divendres, 23 de febrer de 2007

allò que a vegades no m'atreveixo a dir-te

tot just encara no fa dos mesos que he tornat....i encara no m'ho crec. No em crec que tot el que vaig viure fos tan poc efímer com perquè a hores d'ara encara em passi els dies pensant-hi, si en realitat van ser només sis mesos dels 283 que ja porto viscuts: un trist 2.1 %.


I no només trobo a faltar la gent i bla bla bla; potser em trobo a faltar una mica a mi mateixa. A la felicitat que m'ha acompanyat aquest trist percentatge de la meva vida (que no vol dir que l'altre 98% hagi estat horrorós, eh!), a les poques complicacions que he tingut a Córdoba, on el problema més greu era ser capaç de fer anar bé l'autocad per entregar a temps un treball d'Arquitectura II...

Però una cosa si és certa: hi he guanyat una gran -molt gran- companyia: l'Id. Tot i que ara ja no estiguem visquent juntes, ni compartint les 24 hores del dia (a més de l'habitació, les goteres i els estirabots), se que estem pendents l'una de l'altra. De la nostra propia adaptació i dels problemes que cadascuna poguem arrossegar....jo crec inclús, que ara ella em fa mes falta a mi que jo a ella. I el millor de tot es que compleix. A l'Id no la trobo a faltar: la tinc...bé, si: trobo a faltar allò de sortir alhora i acabar cadascuna per la seva banda, i despertar-nos al matí (ella encara amb el vestit de la nit anterior i jo amb els ulls negres del rimmel) per comentar la jugada de les últimes 10 hores.

I sincerament espero que mai res ens arribi a separar prou com per sentir-nos enganyades l'una amb l'altra. Pq per mi, ella és el gran tronc sobre el qual es sustenta la meva estada a Córdoba, i els nostres viatges i els nostres secrets i la nostra adaptació i...

dimarts, 20 de febrer de 2007

Parlar amb vehemència no significa ser inteligent, és més aviat símptoma d'una manca de seguretat en el tema de la conversa.

dijous, 15 de febrer de 2007

...pensaments en veu alta

t'enviaria un mail dient-te que és l'últim que t'envio...però se que no és veritat. Perquè darrere del teu vindrà la meva resposta, incapaç en si mateixa d'amagar la ilusió del teu mail obligat.
Se que no ets de fer mails. I tu saps que no sóc de fer masses intents frustrats sense una resposta...encara que sigui telegràfica...

Així: què faig?

STOP

dimecres, 14 de febrer de 2007












El meu avi es el millor home del món. El meu avi és l'home amb el que compartiria la resta de la meva vida. El meu avi és el més bonic de tots...

El meu avi va saber triar la millor companya: la meva iaia; que el cuida, que aguanta que ara digui paraulotes -tot i que no passa del collons i quan era jove "no val un pet de puta" era símptoma d'una enrabiada de les que feien història-; la meva iaia treu energia dels seus 82 anys per atendre'l tot el dia...tan es que no hi vegi d'un ull!! tan es que es fumi a terra i li surti un morat gran com la plaça del camp!!! tan es tot!!! per la meva iaia, el meu avi és el millor home del món, amb qui va decidir compartir la resta de la seva vida...a qui va veure com el més bonic de tots.

Quan el meu avi torni a ser gran, es tornarà a enamorar de la meva iaia per moltes arrugues que li hagin sortit des de l'última vegada que es va enamorar per primer cop d'ella. Quan el meu avi torni a fer-se gran, tornarà a celebrar les noces d'or amb ella....quan el meu avi arribi de nou als 87 anys, hi arribarà recordant-se de les dues vegades que es va enamorar per primer cop de la iaia....llavors, ell la cuidarà a ella amb les mateixes ganes que ara ho fa ella...

El meu avi va anar a cuba....

La meva iaia també...

dilluns, 12 de febrer de 2007

perquè aquest blog?

Doncs perquè aquest és l'intent personal de descarregar els mails dels meus amics de correus filosòfics que els porten a pensar que estic una mica sonada.

No prometo res. No prometo que d'aquí a dos dies això ja estigui inoperatiu i que la pantalla sigui sent la mateixa fins a la fi dels seus dies....és només un intent.

Una part de mi ha quedat a Sud Amèrica, i per això potser de tan en tan es veurà algun escrit traduït (quina matada!)....no ho se.....

(tenia un fotolog, però m'agrada més aquest blog...així que l'altre queda inutilitzat...)