diumenge, 24 de juny de 2007

S'obre la porta del futur....tancaré la del que ara és present, i demà ja serà passat??






























Agafo l'ordenador i em plantejo com enfocar aquest discurs….que si una comparativa amb el Tour de França, que si el tren que ens deixa en una estació, que si el camí de la vida….inclús em plantejo fer un símil entre el què deixem enrere i un exercici del matlab….prou! això ja degenera massa…..

Fent un recordatori mental per intentar reflectir de manera original tot el que les meves companyes i companys esperen sentir, arribo a la conclusió que no em puc deixar ni un minut dels anys viscuts aquí…..perquè estic convençuda que, qui més qui menys, n'ha passat de molt intensos.

Probablement a algunes se'ls hagi borrat de la memòria el primer dia de classe. Altres recorden inclús quants minuts van fer tard a l'aula concreta amb el professor de torn, i qui va ser la primera persona que van conèixer. Però el que segur que tothom recorda és la primera ensenyança de l'escola: oblida't de com has estudiat fins ara; després d'un nadal sense ni dos minuts per obrir el pijama que t'ha regalat la tieta, només has aprobat economia, i la quantitat de zeros farien bonic darrere un u guardats en un compte bancari. Però és igual; tots ens sobreposem a aquest primer llindar, canviant també la visió del malanomenat repetidor. No se li diu repetidor a partir dels examens de gener…..se li diu semideu.

Bé, un cop passada la fase selectiva, penses el que sempre t’han dit a casa arribes al final de la costa i que a partir d'ara serà tot baixada (vaja, com si estiguéssim al Tour de França), et trobes que a segon fas amigues i amics de nou, i que a més la quanitat de treballs és tan gran que s'amunteguen els apunts i els dossiers i els examens resolts a sobre el teu escriptori de tal manera que arriben a fer-se invisibles, mentre continues pensant que ara ja és costa avall….(ilusa!) I això no només ho fas tu….ho fan tots. Dines a la plaça fent el hippi amb un tupper que, si no t'ha preparat la mare, és perquè l'has fet al matí a correcuita agafant les quatre sobres que hi havia a la nevera i que ni tant sols t'has fixat què eren….admires als maromos de cinquè que superen la categoría adjudicada al repetidor de primer, passant a ser autèntics déus; i al maig t’estresses quan de sobte descobreixes que tens una pila d’apunts i dossiers de la taula acumulant tanta pols, que criden que els obris si no vols córrer el perill d’acumular-los de nou l’any següent. Però a tercer….no se’t acumulen els de segon, se’t acumulen els totxos de sòls de la noia que ens ha ajudat a aprobar a tots, se’t acumulen els examens resolts d’ampli de mates, el llibre de medis que té el seu lloc fix…….l’egozcue i els seus tans per u,…..i de sobte et trobes recordant al profesor de primer que us va dir el primer dia: “mirad alrededor, de los que teneis ahora, no quedará ni uno”….i mires als companys amb els quals prepares el pas d’equador, i no et sembla que n’hagi marxat tants.....(QUE RÀPID QUE ENS N’OBLIDEM!).....el pas d’equador.....els cascs i els premis al més lligón, a la més pallassa, a qui es passa més hores al bar....

I descobreixes el bar (sobretot els que no l’han descobert a segon). I el Vicente col·labora en l’organització del viatge a quart. Aquell viatge que algú realment generós decideix organitzar, amb l’ajuda i coordinació de totes.......aquell viatge que financies amb les festes universitàries (qui hagués dit que a camins es feien festes universitaries??).......sobretot la de setmana cultural......no donaré més detalls.

I tot seguit, una setmaneta a l’estat espanyol. On descobreixes que es pot menjar sense pagar ni un duro, i dormint dues hores en un autobús.

Un cop ets més amunt de la carrera, t’adones que la costa avall que veies a segon estava molt lluny de la realitat. Que a cada curs la costa es feia més forta.....però com que pedales amb el pelotón de l’equip (ja torna a sortir la volta a Catalunya), no se’t fa tan dura.

I alguns decideixen marxar.......i algunes es queden........i arriba l’acte de graduació.

Aleshores reflexiones sobre els tòpics. Realment som una rara avis que no surt de casa???Si jo he fet el hippi a la plaça, he repartit premis al més dormilega i he sortit de festa en dijous com els de filosofia. Inclús he marxat d’erasmus o he fet pràctiques en una empresa, aprenent a barallar-me per les partides......nooooooo!!! camins no és el que la gent es pensa. Ni som uns frikis que només calculem ponts, ni anem vestits per la uni amb trajo i corbata, ni ens passem el dia tancats a la biblioteca....bé, una estoneta llarga si. Però en el fons hem estat universitaris......als quals se’ls demana resolució de problemes hidràulics, computacionals, de trànsit.....però ara que ho penso: perquè mai ens han demanat que solucionessim el garbuix de la cruïlla del nexus??? Si això ho solucionen les enginyeres de camins no???o enginyeres de camions???? Per sort, les hores invertides en aquesta escola et fan extreure d’un estudi visual, la freqüència amb la que passen els vehicles i el temps que tens per creuar en funció de la velocitat d’aquests.

Per a molts la carrera es resumeix en la paraula FORMIGO, per a d’altres ha suposat ESFORÇ i SACRIFICI, altres han superat aquest esforç a la mítica PLAÇA, i altres ho consideren un VIACRUCIS. Hi ha qui es pregunta perquè a camins ho fem tot al revés, perquè aquests anys han passat en un ziuu........bufa qui ho havia de dir!......resultarà més que una SATISFACCIÓ?

Però bé, després de tot això, la pregunta que queda és la següent

I ara ,què ens queda??? Doncs, a la majoria, acabar la carrera i intentar situar un bon pas de peatons a la zona del nexus, perquè les pròximes generacions puguin arribar sanes i estalvies a portar els papes i mames al seu acte de graduació.

Per una nit que tanca un cicle. Per una nit que obre un futur. Per una nit que marca. Per una nit de borratxera màxima (millor manera de tancar el cicle on descobreixo l'alcohol ben dosificat). Per una nit....