dissabte, 4 d’agost de 2007

MUAFRICA




La terra és vermella. Les dutxes, intermitents.....la llum també. Les forquilles, inexistents, i l'arròs el millor plat per menjar amb els dits, només superat per un peix fet a la brasa.


L'idioma, diuen, un dels més fàcils del món; només el hawaiano és més fàcil que el swahili. Però jo encara no l'hi he trobat el truc....i a sobre he perdut les fotocòpies que em van deixar per aprendre'n. L'idioma, la barrera més gran amb la que m'estic trobant en aquest viatge...quantes coses podria arribar a aprendre dels masais, els pares i altres tribus tanzanes si sabés swahili (mimi, ninajifunza kisuahili, lakini ninapata shida kidogo).....ja me la sé de memòria.


Els plàtans, la fruita omnipresent a tots els àpats. La varietat de menjar, reduïda a 4 plats: chipsimaiai (truita de patates fregides), chipsi na cucu (patates amb pollastre rostit, que com a mínim ha anat des de París a Dakar en 4 ocasions, i que per tant és immenjable), samaki na uali (peix amb arròs), ugali (plat indescriptible, i que podria ser com l'aigua, inolor, insabor i quasi incolor)....i crec que ja està.


La visita al lavabo s'ha convertit en tot un conjunt de tècniques per fer-ho tot dreta, i a sobre intentar que els pantalons no toquin el terra, en un intent de no arrossegar l'olor a latrina durant tot el dia.


Muzungu: el nom amb el qual em coneix fins i tot el borratxo del poble. A mi i a tots els meus companys.....MUZUNGUUUU!!!!criden els nens cada dia quan passem per un dels barris més pobres de Same per arribar a l'Oficina de Uhandisi Usio Na Mipaka (Enginyers Sense Fronteres)....i tot seguit, les rialles, les mans a punt per saludar, i les perseguides d'amagat de tota la canalla que no és a l'escola a l'hora que hi hauria de ser.