dissabte, 27 de desembre de 2008

dissabte, 13 de desembre de 2008

taim gous bai....souslouli


Ja fa dos anys.....
Y sha pasaron dos años....
Two years ago....

Argentina, Perú, Bolivia....



divendres, 12 de desembre de 2008

La Claudia total!

Lo prometido es deuda,

Claudia, ahí va las fotos que mandaste. Espero que todo siga fantástico y estés bien feliz con tu nuevo aparato topográfico....cuando sea mayor, yo también tendré uno, es el sueño de mi vida...jajajja

Un beso enoooorme,

Anna

diumenge, 16 de novembre de 2008

on queden els records?







Avui no penjo el mail escrit a amigues i conegudes des de Colòmbia...em limito a fer certes reflexions des del sofà de casa, amb una llagosta a l'estómac reproduïnt-se, i unes ganes irrefrenables de menjar pernil!

Com sempre, qualsevol viatge a algun punt, definit o no, de llationamèrica, m'aporta una energia extraordinaria. M'encanta. No se perquè, forma part de mi, i hi ha una relació unívoca entre jo i l'energia que capto a través de tot tipus d'activitats.

Malgrat la intoxicació de llagosta (que no es res més que una intoxicació, fins que no surtin les analisis de medicina tropical de bellvitge), a Colòmbia m'he enamorat. Del país, de la Candelària, de la gent de Bocas de Satinga, del menjar, de la música, del ball (inclús del baile de la baldosa, el vallenato)...de tot! És ben bé que una molt mala experiència amb cert colombiano no podia impedir que jo acceptés que aquell bello y hermoso país, com deia un taxista, és extraordinari. És clar que les persones que em coneixen, i saben que m'enamoro amb facilitat, em diran que jo dic el mateix d'Argentina, o Ecuador, o fins i tot Tanzania (malgrat alguns problemilles)... i no els nego certa part de raó...però és que Colòmbia és: !!!!
Deixo penjades algunes de les fotos, del munt que en tinc....i queden en el record, l'Elizabeth, la Clàudia, la Mercedes, la doña Orfa, el Walter, la familia Bateman, el banc de la jubilació, la canalla de fàtima, el chiquitaun, el Patía....

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Com acabar amb el cos destrossat i una galipàndria de ca l'ample








Doncs anant a la seu, a aprendre a fer piragüisme d'alta muntanya, amb l'Artur, l'Aina, l'Àlex, el Jose i el Lluís.




Per tornar-hi....


dissabte, 13 de setembre de 2008

La xina colombiana












Estan en una barca de riu, el Blancura, el Negrito-Tom Sawyer, i la xina. Tots tres sobrenoms responen a les característiques físiques de cadascú: Blancura es un negre embetumat d'aquells que es camuflen del tot per la nit, el Negrito és el Vicente que es camufla de dia, i la xina sóc jo que de xina en tinc el mateix que de callada. Tots tres sumem 12 fills. Quatre per cap. Si el Vicente encara no és pare, i jo no m'he tirat a la vida de partera....de qui son els 12 fills?
Aquests últims dies a Bocas de Satinga han dut de tot. Ara que ja he tornat, i estic sana i estalvia -ho hauria de posar en parèntesi pq la meva esquena és realment un acordeó, i durant el viatge, amb la barqueta de riu, a mar obert, i rebentant totes les onades de més de 4 metres, d'avui més d'un cop em pensava que em desnucava- puc explicar-ho tot.
Bocas de Satinga és el cul del món (Solsona el melic, i Tumaco la tita). Però hi ha de tot a Satinga: exèrcit, policia, paramilitars, camps camuflats de cocaïna, guerrilla, narcotraficants...i una miqueta de sal. La nostra feina al llarg del riu Patía comportava el risc de trobar-nos-els a tots, però intentant evitar la guerrilla que són els que tenen més tendència als segrestos d'estrangeres...dimecres vam pujar fins al límit on hi havia la guerrilla. Vam desembarcar en una zona on estan fent una topografia per veure el terreny i ens vam trobar amb un parell de camps de coca al mig de la selva.
Després de dividir el grup de gent i quedar-nos el vicente, el blancura i jo en una lanxa fent mesures, sols al mig del riu, puja l'Andrés acollonit i ens diu que nem amb compte que més avall hi ha els paras i ens estan esperant . (van parar una de les altres lanxes demanant on eren els espanyols, o sigui el vicente i jo). A l'allen el paren els paracos (=paras) i una mica més i li prenen la meva càmera. Tot això després de passar tres controls de l'exèrcit, i dels registres de la policia a bocas de satinga mateix.
I com que la sort ens acompanya, va i s'espatlla la lanxa del blancura...ens camuflem, baixem aigües avall, i de miracle saltem el retén de paracos...mentre continuavem baixant passen tres lanxes (piranyes) de militars, pintats fins les celles i armats fins als ronyons...
L'endemà, després de la trinxera de trets que hi devia haver el dimecres, els paracos havien desaparegut. Però a la lanxa d'avui, ha pujat un paraco -sort que el lanxero se n'ha adonat, pq si el deixa sense pujar al viatge de tornada el maten- dient que estava malalt, i l'han fet seure lluny nostre....mentres, jo feliç com una anís, donant salts de més d'un metre al capdavant de la lanxa, trinxant-me l'esquena, els ronyons, els canells, els ginolls, `però disfrutant com un camell (els ous de GITS han passat a ser truita, vamos, que ara treballo amb tres tios que tenen veu de falset)
I res, que a part de la part sèria, i de la brossa que hi ha escampada per bocas de satinga ha set tot super divertit. Per acabar-ho d'adobar, i com que bocas és el cul del món, se'ns van acabar les piles alcalines de l'aparell per mesurar i a bocas no en venen i vem acabar el dia d'ahir amb una posta de sol al riu, bebent cerveses i amb el Bateman conduint la lanxa com si fos l'alonso de les lanxes de riu.
Dos dies més a bogotá, i dilunes cap a barcelona...arribo dimarts a dos quarts de tres de la tarda si res no canvia. Si no hi ha contratemps amb avions, airmadrits, vagues....


diumenge, 7 de setembre de 2008

Pif Paf












Setmana a Cartagena de Índias que comença el cap de setmana passat:

Lloguem un cotxe per anar a visitar Barranquilla i Santa Marta. Obrim el compartiment de davant el canvi de marxes i apareix un polvito blanc lleugerament sospitós. Vicente: si és coca, ha de tenir un gust alcalí. Em llepo el dit, n'agafo una mica, i li passo al vicente. Vicente: si, se confirma que es coca. Amb el cotxe ple de coca, donem tres voltes als afores de Cartagena i guardem el cotxe al garatge. L'endemà al matí, després de descobrir que hi ha coca fins i tot sota les alfombretes decidim buscar una gasolinera per aspirar-la. I truca la Rosa Colilles, Què fas filla? Res mama, netejant el cotxe de coca....

Un cop a Barranquilla ens para un poli -sense gos- i ens diu que hem fet una infracció. Demana 400.000 pesos i veure un vídeo de conducció de tres hores...o bé untar-lo de pasta a ell "para pagar la gasolina de la moto". Total que el suborn acaba costant 60000 pesos i tres dòlars, "y suerte que ustedes son gente honesta". Sort que no duiam el cotxe ple de coca...

El dimarts anem a tornar el cotxe a l'empresa. Allen: Le digo lo de la coca?, Anna: ui tant!. Allen: senyorita, mire, que nos dieron el coche y resultó que habia coca por toos laos...Senyorita: Como así? Allen: sisi....tuvimos que aspirarla, antes de que nos parara un policia amable...

Apareix el tio encarregat de netejar els cotxes i quan li expliquem, aixeca la cella, marxa sense dir res, i torna amb un pot d'alguna cosa que respon a Pif Paf. Ho tira sobre el taulell i ens diu: prueben a ver si es coca. Senyorita: nooo, es que resultó que la chica que lo tuvo antes era fumadora, y tiramos ambientador pifpaf para que no oliera.
Així que l'Allen, jo i la Rosa Colilles -quan li vaig explicar- encara estem tirats pel terra rient.

I res, que el congrés molt divertit, tot ple de testosterona (la primera pregunta que em van fer va ser si era la novia d'algú...), congrés complementat amb un congrés nocturn de salsa, vallenato, cumbia, i tot el que es pugui ballar. Evidentment l'ànima de la festa: GITS, o sigui l'allen, el vicente, l'albert, l'andrés i jo. Fins al punt que vam aconseguir reunir en conga a tot cristu. La meva presentació molt divertida, amb preguntes i tot.

Ah! Cartagena, a part de preciós es també una perla del Carib. I com moltes de les ciutats del carib, pots arribar a pensar que ets a l'àfrica. Sense la sensació de sentir-te mzungu com a tanzania, però amb la mateixa intensitat de colors, de cares, de fruites...
Demà marxo cap a bogas de satinga, encarant l'última setmana.