dimarts, 18 de març de 2008

Escrit de fa un any...

Tornar no és fàcil. Tornar resulta amarg si en el lloc d'on vens hi has après tantes coses. Tornar no és fàcil quan saps que el retorn serà difícil sinó impossible, i en l'hipotètic cas que es doni, les condicions que l'envolten ni de bon tros seràn les mateixes en aquell lloc del que tu n'has fet un record idílic.Tornar no és fàcil quan, en pic poses els peus a la terra que tu li has posat l'etiqueta de "casa", t'has de plantejar què n'has de fer de la teva vida....quan has de fer-te gran de sobte, i tota la farra i els amics i les despreocupacions del lloc on vens s'evaeixen tan ràpid com un litre de combustible de l'avió que et transportava. La vida que abans de marxar havies portat, et resulta aburrida, sense substància, sense aquella picardia que t'ha envoltat els últims mesos que has passat fora, per molt que la trobéssis a faltar.

Probablement quan tornis, ni la gent ni res s'haurà mogut del lloc per moltes voltes que hagi donat la minutera del rellotge.....però tu si. Tu hauràs canviat. I se't tirarà a sobre aquella monotonia que tanta seguretat et donava; i sense adonar-te'n et trobaràs trobant a faltar algunes coses d'aquella monotonia que si que hauran canviat mentres tu eres fora, que hi havien estat fins abans de marxar, i ara t'han abandonat de la mateixa manera que ho vas ver tu, sense fer soroll i prometent que tornaries. Però desenganyat, tu no tornes. Torna una altra persona. Algú que ha après un niu de coses i n'ha conegut un niu i mig més de si mateixa.

I cada cinc minuts tindràs ganes d'anar a l'ordinador....i de sobte et trobaràs que aquestes ganes són irrefrenables. Que encara que sigui a través d'una pantalla de computadora, tens ganes de tornar a sentir-te tan lliure com ho eres mentres et feien la foto que ara mateix estas mirant. No t'has pogut aguantar les ganes d'anar a obrir la carpeta de les meves imatges. I les repeteixes tan sovint que ja et saps de memòria el número d'aquella foto en la què surts -per variar- borratxa amb el rimel corregut i rient a més no poder (també et saps de memòria aquella foto que recull aquell petó que mai més tornaràs a fer).

Com enfrontar-te al repte que ara se't planteja? Com decidir què fer-ne de la teva vida si l'única cosa que tens ganes de fer es d'agafar el primer avió i pirar a un altre lloc del món. NINGÚ S'ADONA QUE ARA TOT SE'T FA PETIT? que no tens el cap prou centrat per plantejar-te què vols ser quan siguis gran?PQ NINGÚ PARA LA MINUTERA DEL RELLOTGE PER DEIXAR-TE PENSAR UNA MICA???....i just és ara que ho has de decidir?????

Però no siguem pessimistes. El què has construit, ara ho has d'ensamblar al que fins aleshores t'havia construit a tu. I quan ho aconsegueixis, seràs una altra tu, una altra jo. I n'estaràs orgullosa...i mentres estiguis ensamblant-ho, hauràs decidit, sense voler-ho, què vols ser quan siguis gran. Per tan, conclusió: QUE NINGÚ PARI LA MINUTERA QUE LA VIDA ÉS MEVA!!!

En definitiva, filosofades d'aquelles que t'apareixen després de tres visites a la carpeta de les meves imatges acompanyades per la senyora música importada

Holanda m'espera....i al tornar, què?

diumenge, 2 de març de 2008

qui m'ha borrat els records?

A vegades, el record apareix quan ja et pensaves que no el recuperaries. I ve acompanyat d'una visita que gairebé no coneixes.
I el record que reapareix fa mal, perquè reobre la caixa de pandora del problema actual, de la resignació feta tristesa.
El tiet joanet va venir fa unes setmanes. I jo feia anys que no el veia. I amb ell van venir tots els gestos que tenia oblidats de l'avi. Aquells gestos, que per molt que encara hi sigui, s'han anat borrant els últims tres anys. Al tiet joanet només l'he vist tres cops a la meva vida. I tot i així, per mi, avui, se n'ha anat la part de l'avi que vaig recuperar fa 15 dies. L'avi encara hi és. Els seus gestos han marxat per sempre.