dimarts, 29 de juliol de 2008

Negra colòmbia...

Bo,

començo per dir que tinc el cervell com un batut de maduixa, l'estomac regirat, la caixa toràcica com un acordeó i la ralla del cul esborrada...despres d'una tarda de recuperació corporal a la platja de Tumaco (Colòmbia), puc asseure'm davant l'ordinador i fer una minicrònica de les meves, primera perquè tinc ordinador, segona perquè hi ha connexió a internet i tercera pq despres del batut, sembla que les idees tornin una mica al seu lloc. la qüestió es la següent: acabo de tornar de Bocas de Satinga -més o menys a un quilòmetre d'allà on jesucrist va perdre les espardenyes- on s'hi arriba després de tres hores i mitja en una lanxa que, si tens tanta mala sort com jo i et toca la part del davant, fa tants bots que et deixa el cul aplanat, la ralla del cul esborrada (necessito cirurgia bolígrafa, o sigui algú que me la torni a pintar), i el cervell com si hi acabessin de fer passar la minipimer.

Bocas de Satinga es una població de afrocolombins (això és negres), tots super quadrats, amb unes dones que tenen uns cossos espectaculars sense necessitat de passar pel quiròfan, i situada a la costa sud del pacífic. La població en qüestió està tota feta de cases sobre el mateix riu, que s'aguanten sobre pals que desafien la gravetat i la turbulència hidràulica que per allí pugui passar, fetes de fusta i molt pintoresca.

Què hi he anat a fer jo a Bocas de Satinga? Doncs a portar-hi un bitxo que es diu RiverCat que serveix per mesurar batimetries i perfils de la velocitat del riu, per estudiar el riu Patía que passa per allí i es va desviar fa uns anyets. Així que de Bocas de Satinga vam agafar una lanxa (una altra) comandada pel capità Chikitaun -no es conya-, i riu amunt que fa pujada...pel camí, uns soldadets molt amables, parats en una població fantasma des de fa dos mesos (els paramilitars, van sitiar la població en van fer fora totes les famílies i ara els militars acabaven de recuperar el lloc ....san josé de la túrbia...pèrò els dolents van prometre tornar per cremar les cases), ens van dir que la càrol i jo eram com un caramel a la porta d'un cole...o sigui que nanai del paraguai això de pujar més amunt fins al lloc on voliam anar a fer mesures -realment la guerra és lluny fins que te la trobes als morros-, però res, riu amunt, ni rastre de guerrilla, ni rastre de paras i ni rastre de bateria carregada per fer anar el bitxo, però això si! el viatget, mooolt interessant.

I res, que les fotos les deixo a sota, i la pròxima crònica ja serà des d'equador que me n'hi vaig dilluns..... Ah! això és el país de les fruites, de les tiarres, de les persones amables, de les poblacions negres on no et sents guiri, del mancito i la cola (he de treure cul del meu vocabulari), del peix -he tornat a la dieta de peix i arròs-...

Primera foto: camí de Bocas de Satinga, tipologia de les poblacions que hi ha pel delta del Patía. Bocas de Satinga és si fa no fa.


Segona foto: dos germans que ens acompanyaven a la lanxa...ells també saltaven, vamos.


Tercera foto: muntant el riverCat, el bitxo per mesurar velocitats i batimetries al riu...la suada ve després de la foto.


QUarta foto: el manjar del a zona (després del peix que menges fins i to t per esmorzar), cigrons amb sang de tauró...ahh mentida. és una fruita que hi ha per allí i va bé per la sang...no mata.


cinquena foto: la part que encara queda del carrer principal de bocas de satinga.


sisena foto: el balter (o sigui walter), el paio que ens contracta, enginyer agronom que porta treballant a la zona del patia més de 10 anys. És la canya!, i tiracanyes professional, però també és un bon professional.


Setena foto: per tranquilitzar la familia. ni m'han sequestrat, ni res. Això és jo remant la barca de tornada de mesurar aigües amunt de bocas de satinga (al lloc on un dia abans havien descobert un laboratori de cristalització de cocaina..per valor de 4 mili0ons de dolars....) I això es tot. Ah! si ! dada així interessant: l'empresa que vigila la feina que fem i com la fem es diu ETA S.A....i no es conya. Estem treballant a colombia per la ETA...ajajjaja

dimarts, 1 de juliol de 2008

Más vale que no tengas que elegir, entre la linea divisoria...així comença una de les moltes bones cançons del Sabina.

I això a què ve? Doncs a la unió dels meus dos móns. Les casualitats, que no se si són perquè si, o algun senyal de vés-a-saber-què, tornen a visitar-me de cop: apareix al despatx del costat, un dilluns qualsevol, un noi amb el què havia compartit classe de Transporte III a Córdoba, amb el mític Tanco (playboy donde los haga). Així, de sobte, el mateix dilluns que vaig a buscar amb l'Id, al Chauri a l'aeroport del Prat. El mateix dilluns que em truquen desde migracions del Prat per renyar-me per no haver-li fet la carta d'invitació al Chaure, dient-me que ara el retornen.

I el Chaure es queda a casa. I el Marcelo al despatz del costat