divendres, 22 d’agost de 2008

Quan sigui gran vull ser un llop de mar...


Coses que només em poden passar a mi:
1. Voler anar a l'illa d Santa Cruz (Galápagos), i comprar-me el bitllet per l'illa de San Cristóbal (Galápagos, però la que està més lluny de tot).
2. Tenir com a benvinguda a les galàpagos, dues picades d'abespa....una abespa milenària pica igual que una d'aquestes que ronden per la resta del món. Un mes a l'amazonia, i en menys de deu metres de malecón a les galápagos, em pica una mateixa abespa dues vegades...(la revenja va ser lenta i agònica...).
3. Arribar avui a l'aeroport de San Cristóbal, i que m'anul·lin el vol de tornada....(si, només em passa a mi).
què n'he tret, però de tot això?
Doncs que l'illa de san cristóbal, és molt mes tranquil·la y menys turística. Vaig fer un amic -encara sóc capaç de fer amics...- nord americà que viatjava també a pèl, i ens hem recorregut l'illa en bicicleta, hem fet kayak per la costa i hem vist les balenes, hem anat caminant a les platges, i hem fet snorkel enmig de peixos de colors, llops marins, tortugues gegants...I M'HAN SORTIT BICEPS!!!!(jo tampoc m'ho creuria de vosaltres, però us ho juro....).
El dilluns, però, vaig apuntar-me amb un grup de gent a fer snorkel per l'illa del León Dormido. Primera vegada fent snorkel....em poso a l'aigua i pasa una manta raya per sota meu...seguida de tres més. Impressionants. Seguim creuant un canal del mig de l'illa i comencen a apareixer taurons. La senyora argentina que anava amb mi es caga a les calces i jo fent-me l'entesa li dic: "no se preocupe señora, los tiburones nadan a tres metros de la suficie". Dit això, em poso les ulleres, el cap a l'aigua i m'apareix un tauró a menys d'un metre surant per la superfície....tot tranquil em mira, es para i dona la volta (siiii, valeee, ni els taurons se m'acosten!jajaja). D'aquí ja van començar a a pareixer tots els taurons de totes les mides, un perseguint a una tortuga gegant, els altres jugant...
Què més n'he tret?
doncs que a la picada d'avespa l'ha acompanyat una picada de mosquit -ara ja tinc la parelleta-, però l'oli de la iaia ha fet miracles (com sempre).
I per acabar el viatge, amb l'anul·lació del vol, me'n vaig a les oficines de Tame (la companyia aerea, ja se que te nom de chiste...tame más...)i li dic que si o si he de ser a quito avui pq em surt el vol a bogotá (mentida). I la dona m'ho soluciona posant-me en una avioneta de sis persones, fins a l'altra illa i d'allí directa a quito. HE ANAT DE COPILOT A L'AVIONETAAAA!!!el iaio que conduía fent fotos amb el seu mbl (al pujar m'han dit que era experimentat...), i jo amb la super camera a l'equipatge (coses que només em poden passar a mi).
Hi ha una quarta cosa que només em pot passar a mi: endur-me la bata de carnaval per fer-me la foto amb les tortugues gegants i deixar-me-la a quito....o tenir un teleobjectiu per anar a les galàpagos i deixar-me'l a colòmbia -però això és secundari pq els animals els tens tan a prop que no fa falta teleobjectiu...-
Bananita










Els rostolls de temps a Tena











Pablito: me gusta tu cámara.
Anita: ahhh...
Pablito: me gusta tu cámara y me gustas tu.
Anita: (silencio)...pues prefiero que te quedes con la cámara.

Si. Ho se. M'haurien de posar a la rentadora amb una mica de suavitzant com diu la meva mare...però és que això és FLAGRANT! com es pot tirar la canya d'aquesta manera, sense anar taja, i a sobre al mig d'un grup de gent amb la qual treballes?

Bah! al final ni la càmera ni jo. Evidentment. Un moc d'aquells que el pobre pablito -personatge que feia dues hores que coneixia- tardarà en oblidar.

L'última setmana a Tena, ha aportat de tot. Més feina, nits de cine romanticutxo amb l'Abby, una tarda de kayak aprenent a fer el rol -he decidit que aprendré a fer kayak pq m'ho vaig passar teta!-, despedida amb la gent de la municipalidad, acabant vestida a la piscina, i sobretot, sobretot, molt de felicitat continguda, relax i absorció de l'entorn (sobreviuré gaire més temps sense això?).

Em queda de Tena el millor dels records: la Mònica i el Timo, l'Abby, l'Anita, la Lili, el Jorgito, Ongota, els rius, la Meritxell.

Ah! si! última nit a Tena: dances tradicionals kichwes, amb jo i la meva pacha, últim happy hour a l'stikcy, última pinya colada a l'aranya, dancing a la gallera, fotos divertides amb l'Abby, el Cristian i l'Alejandra....i l'àlex perdent la càmera amb totes aquestes magnífiques fotos.

divendres, 15 d’agost de 2008

qui condueix la bici? 11/08/08

Són tres quarts d'onze del matí i vinc del veterinari....perdó, del metge....vull dir, del veterinari.....aix, ara no ho se...qui és que et desparasita?? Si. Vinc de desparasitar-me....resulta que portava uns dies amb un malestar estomacal interessant: podia sortir de farra a la nit, al matí dormia fins a les sis, i a partir de les sis, au! desperta amb un mal d'estomac, consistent -D'AIXÒ NO SE'N DIU RESSACA,AVISO A MALEANTES!-.

Total, que m'han demanat que quan feia que no em desparasitava, i a mi m'ha vingut al cap el Chukie (el gos de la Raquel, amb el que tenia una història d'amor particular), al veterinari, desparasitant-lo amb pinces de depilar...i així una mica més i em desparasiten al veterinari...vull dir, al metge! Sort que vaig neta i no tinc pel per tot el cos i no camino a quatre grapes, i als que som així ens desparasiten només amb pastilles....

Bo, la crònica no havia de començar aixi, sinó explicant que volto pel Tena amb una supermegabici, hiperguai! de debò. Resulta que l'ajuntament de Tena, ens posa un cotxe amb un conductor- no se si n'havia parlat-, i jo la primera setmana ja estava fartissima que es pases el dia dient que era "mi angelito de la guarda, y que si tal pajarito le habia dicho que cuidara de anita y que porqué anita no queria andar en el coche con miguel (conductor en qüestió), que se hiba a cortar las venitas". I vaig demanar una bici, em van deixar la millor bici del món mundial: chasis de color fúcsia, manillar de color groc fosforito i, atenció: SEIENT FLUORESCENT! I amb això, l'Anna volta pel Tena amb els seus bitxos i la millor bici del món. Li vaig comprar un candau a conjunt de color verd pistatxo (festuc, per als més puristes), i nem la bici, el candau, l'anna i els paràsits més feliços que anissos.

què més...ah! si. Dissabte vam anar a la mítica boda kichwa....però més que una boda semblava un funeral. La núvia era el primer dia que coneixia el nuvi i es pasava l'estona capcota plorant. La família de la nuvia a moco tendido (plorant desconsoladament), i la família del nuvi borratxos perduts, perseguint-nos a mi i a l'àlex per parlar en anglès (uaxaname?....mainamis ramon, reimon....i no es swahili, ho prometo). A més, això de prendre chicha de iuca a les dotze del migdia no prova....però en el fons, molt divertit. Feiam goig i tot l'alex i jo amb l'olla que vam comprar com a regal de casament....estava tothom morint-se de riure pq haviam comprat una superolla....

I res, que després d'un altre diumenge tranquil, de trekking pel hatunyaku, amb el ramiro i la meritxell, creuant el riu crescut amb una cosa que es diu Tarabita i que no es res més que una cistella metàl·lica que corre amb dues politges a través d'un cable destensat per sobre del riu, i que per poder arribar a l'altre costat has d'empenyer vigilant no se't quedin els dits a la politja, encaro la última setmana d'estrés, desparasitant-me i fardant de bicicleta per la ciutat.

Penjo fotos de tot tipus, de les cases d'Ongota, del casament, de jo menjant tilàpia, del nen i les ulleres d'Atahualpa, del Tim, el Tom, la `Mònica, l'Àlex i jo, de la tarabita i el ramiro, del nen macarra i su mejor ejemplo, i de la comunitat de Jatunyaku. Ah! i m'he deixat un dels ponts penjants que vam creuar ahir, que semblava més una loteria per veure qui trepitjava una fusta que no estigués corcada que no pas una bonica caminada per la selva amazonica ecuatoriana.












dilluns, 4 d’agost de 2008

Tena


Aquest no és un post escrit des d’un ciber, amb presses i mentre vaig obrint altres finestres d’internet per xafardejar flogs, blogs i altres. Ara escric des de l’ordinador meu, a l’hotel, amb una cacacola al costat, el Roger Mas de fons i després d’una tarda al riu Hatunyaku, de relax.

Ecuador és un país per visitar, Tena un lloc per quedar-s’hi, i l’amazonia ecuatoriana un entorn per entendre amb calma.

Potser és que el que jo he viscut fins ara de llatinoamèrica treu la millor part de mi, potser és que les condicions de contorn afavoreixen la meva llibertat, potser és que jo necessito això per sobreviure...qui-sap-lo....però un bany al riu, inesperat, amb un grup de canalla que es distreuen banyant-se i tirant ampolles plenes de pedres, que permeten que la camara capti tota la seva espontaneïtat no ho pago amb cap de les poques virtuts que la societat a la qual pertanyo em permeten tenir.

Com aprenen a nedar aquests nens i nenes? Amb el que nosaltres hem batejat com a treball en equip, és a dir, els mes petits es posen a les roques amb menys velocitat d’aigua mentre un de més gran els recull tirant-los de la samarreta quan ja fa massa estona que tenen el cap sota l’aigua. I els altres, ja més grans es tiren a l’aigua de cap buscant aquella ampolla que han omplert de pedres pq s’enfonsi, mentre deixen que el rius se’ls emporti confiats que els seus amics els brindaran la mà quan ja no quedin forces per continuar nedant a contracorrent. A mi l’aigua se m’enduia....ells eren autèntiques llúdrigues.

I dseprés de tot això, un partit de futbol mixte amb tota la gent de l’ajuntament de Tena. Vaig fer un gol i mig: el mig és pq era amb el colze, però no ho xiveu a ningú. Ah! I un altre gairebé gol amb el cap....no, si fins i tot estic explotant les meves super aptituds futbolístiques –i boleibolistiques sino fos pq jugar a bolei amb una pilota de futbol et destrossa els canells-. Amb tot això recullo la crònica d’aquesta última setmana, amb molta feina durant el dia a la municipalidad; amb nits inacabables al costat del riu; amb happy hours al bar de la Mònica i el Tim; amb lliçons de kaiak i moltes discussions sobre les grans roques en rius ràpids.

Les picades de mosquit ja no m’afecten. Les llagues, gràcies a l’oli de la iaia, tenen una cura més ràpida. L’estrés no te cabuda en aquest microespai –tot i el que diguin sobre les noies catalanes el Tim i el Tom-. I el temps per pensar que aviat marxo cap a galàpagos i colòmbia no existeix...tendeix a zero en qualsevol lloc de l’espai.

Relaxada, amb els goigos de la mare de deu del Roger Mas, amb una revisió a les fotos que vull afegir a aquest megamail, acabo aquesta crònica....que no té res de divertida, però surt de les condicions de contorn d’un diumenge de relax a Tena.