dissabte, 19 de desembre de 2009

La relació entre el referèndum i els partits polítics

A mi això em fa pudor de sucarrim.

Una iniciativa popular, amb un clam històric i histèric, una organització a base de voluntariat d'aquelles que sí que fan història (no com les dels Jocs Olímpics), i una aplicació al territori esglaonada però en la majoria dels llocs conscient, no es mereix que tots, absolutament tots els partits polítics amb representació al parlament de Catalunya (que no vol dir partits polítics catalans) s'alegrin d'un suposat fracàs de les consultes populars sobre la independència.

Si, tots ells tenien ganes que fracassés, per molt suport que li haguéssin ofert al principi per salvar la papeleta i intentar amagar la incapacitat pròpia per portar a terme iniciatives d'aquest tipus, tot i anomenar-se partits nacionalistes, sobiranistes i/o independentistes.

Primer punt: fracàs? des de quan? que un 30% de la població catalana amb dret a vot (i més) estigui a favor de la independència tenint en compte que fa 5 anys aquest percentatge no arribava al 15% és tot un èxit.

Segon punt: havent estat a taules tot el matí com a voluntària, podria extrapolar l'estadística de la meva taula, i de totes les del torn de matí a Solsona, per dir que de menors de 18 anys amb dret a vot en van venir ben pocs, i d'immigrants si fa no fa el mateix número. Per tant, fent una primera aproximació es podria dir que segurament menys del 5% dels votants estava dins d'aquesta forquilla que en unes eleccions "normals" no poden anar a votar. Això ens podria portar a fer uns números "gordos" i probablement es retocaria el percentatge de participació fins a fregar el 40%. És que el referèndum per l'últim Estatut d'Autonomia no era proper a aquest percentatge i es va donar per bo? Per què, doncs, no es dóna per bo que si Espanya continua tal i com estem ara d'aquí 10 anys més del 50% de la població amb dret a vot aprovaria un procès d'independència pacífic?

Tercer punt: no se quin polític espanyol deia fa molts i molts anys que no cal tenir por dels catalans, que ells solets (i soletes, però de polítiques com déu mana, encara no n'hi ha), ja eliminen la perillositat d'aquest tipus d'iniciatives. Doncs tenia raó. Ni un dia i ja ens tirem els plats pel cap...bé, la ciutadania no, els polítics que creien abanderar el clamor popular.

Com sempre, i torno a l'afirmació del principi, a cap partit polític li interessava que el referèndum sortís bé. Per dues coses molt bàsiques: per amagar la seva incompetència política i el seu poc contacte amb la població que diuen representar, i segon per por, de nou com sempre, a perdre la seva estimada cadira.

Quina societat més gran que tenim, i quins polítics més inútils que manté (i vota).

dissabte, 31 d’octubre de 2009

El rally vacancil








Tot per :

-anar al magnífic i fantàstic Salar d'Uyuni
-fer de flamencs, per buscar pumes
-dormir a més de 5000 metres d'alçada
-intentar comprovar si els guéisers fan pudor
-anar acompanyats d'un equatorià antipàtic amb mal d'alçada i problemes renals
-fer 52 km amb bicicleta a Chile
-agafar un bus de San Pedro d'Atacama i no parar fins a Córdoba (22 hores de bus)
-passar per Córdoba a veure els amics i amigues
-i per acabar, al final, fent un curs a Santa Fe

L'ideal de vacances per descansar. Desaconsellat per a qui no aguanta impressions fortes a base de paisatges increïbles i moltes hores de cotxe amb la Porfíria i el Secundino.

Ah! i un fred que pela a principis de setembre!

dissabte, 8 d’agost de 2009

Mira què dic!


Si haguéssim de comptar les vegades que el llenguatge no verbal ens ha tret de més d'un embolic, ens fariem creus de la capacitat lingüística que han adquirit, sense saber-ho, les nostres mans.

I tot i així, ens pot semblar difícil, aprendre una llengua nova que resulta més intuïtiva que l'esperanto...per què no s'ho van plantejar abans que el llenguatge de signes podia ser més útil a un ventall més gran de població que no pas un experiment lingüístic que s'ha validat amb èxit nul amb el pas del temps?

Sé que pot semblar una reflexió extravagant, però si enlloc d'anglès, com a pretesa llengua universal, aprenguéssim una mica de llengua de signes -aquesta si que la versió universal-, ens estalviaríem de cridar "ho sento" a la persona que hem trepitjat mentre corríem per agafar l'últim metro de la nit, o a la biblioteca podriem estar discutint aferrissadament si la derivada segona és la que representa el moment d'una biga o és la derivada quarta, sense necessitat de molestar les veïnes ni de justificar el sou de la bibliotecària.

Què em porta a fer aquesta reflexió? Doncs tot un seguit de situacions còmiques etíops sorgides pel fet d'aprendre abans el llenguatge de signes amarinya, que l'amarinya sonoritzat. Les correccions de la canalla del centre d'AFNE: has de posar l'índex per sota del dit del mig, no al revés....tanca millor la mà que sinó sembla una altra lletra, mira'm bé que t'estic explicant que el Hassan ha picat la Merrak, juguem a bales? etc...

Tot el que dóna de si, i més, un pas breu per aquest centre, es va desgranant amb el temps quan tornes a casa, a la feina, a l'hàbit de parlar i que et sentin, a la mala costum de no mirar a tothom qui et parla pq sentint-los (que no escoltant-los) ja en tens prou.

dissabte, 1 d’agost de 2009

supercalifragilisticoespialidoso

A vegades hi ha alguna cosa que no quadra....i intentar quadrar-la et desquadra encara més.

Mary Poppins

divendres, 29 de maig de 2009

un dimecres qualsevol

Surto un dimecres a tres quarts i mig de nou del vespre, del despatx. Vaig tard. Com sempre. L'Haidé m'espera a casa seva per anar a veure la final al bar de Sants, on la Laia, la Rosó, l'Alba i la Cindy (i l'Esco) ens han guardat dos llocs a primera fila.

I m'adono de tot el que he fet durant el dia: m'he despertat amorfament, ben acompanyada, m'he enfadat amb mi mateixa, hem robat prunes petites al pruner de la cantonada de l'A1, he perdut una aposta, he perdut un euro (això encara no ho se quan surto de la uni), he preparat una classe....i ara descobreixo que quan la primavera ja comença a cuejar, als vespres que són clars, els gats són els amos i senyors del Campus Nord; fins a més de set me n'arribo a creuar abans d'acabar de baixar les escales, sumant-hi el gat negre que passa fuetejat per la meva vora, com si les pugés de tres en tres. No és un gat de mal auguri, però el mal pensament passa pel meu cap fugaçment, JO NO SÓC SUPERSTICIOSA!

I em trobo l'Haidé esperant-me a la vorera de davant de casa seva, nerviosa: vaaaaa que ja ha començaaaat! (m'espera a la vorera de davant, perquè la vorera de casa seva és el túnel de les olors)

I xino xano, caminant, quan els carrers ja s'han quedat buits, comentem, xafardegem, puntualitzem la seva tornada a la realitat després de més de dos mesos tancada escribint el final de la seva carrera, GOL!!!!És gol? Ai no ho se...potser sí no? I al bar que hi ha deu metres davant del nostre pas tranquil la gent ja surt al carrer. Sants embogeix. La ciutat embogeix. El país embogeix. Si, és gol. I ara ja tranquil·la enfilem Creu Coberta i entrem a l'ApocApoc...

dissabte, 21 de març de 2009

...i a vegades ens en sortim

Fent honor a la ironia de l’avi, el següent escrit li hagués anat com anell al dit:

L’avi era un bromista. I com que la iaia no em deixa dir paraulotes, no us podré il•lustrar amb la frase estelar que deia quan s’enfadava. Era tan bromista que fa 4 anys, quan li vaig demanar si volia ser el meu novio em va respondre: vols dir que no ets una mica massa gran per mi?

Si, l’avi era un bromista. Com l’Enric. I s’enfadava poc, però quan ho feia, més et valia estar a l’altra punta de solsona per evitar que t’arribés el seu geni....sobretot quan l’Enric li agafava una de les seves eines per fer quadres.

L’avi també era honest, com el papa; treballador, com l’Eva; xerrameca com la tieta; i intrèpid com jo.

I totes aquestes qualitats no són innates, són adquirides, és a dir, són fruit d’aprendre amb ell, arreglar la perspectiva dels quadros amb ell, les ombres i la direcció de la llum, caminar amb la pota enguixada, fer amics invisibles del semi...de compartir el temps amb ell.

L’avi era un bromista, com l’Enric. I sinó ho podeu preguntar a les monges del seminari, que encara deuen riure de les seves bromes.

L’avi era honest, com el papa. Tan, que en un viatge a Alcoi va voler anar a visitar a una de les novies a les que havia trencat el cor al casar-se amb la iaia.

L’avi era treballador, com l’Eva. I l’exposició de quadres del terrat de casa sempre farà olor a ell....feia quadres com a xurros.

L’avi era xerrameca com la tieta. Els divendres semblava que el centre neuràlgic del mercat fos cal molins, i els pollets i el pinso; l’avi assegut a una cadira, anava turnant el contertulià amb el que podia parlar de qualsevol tema...sobretot amb el Palmero.

L’avi era intrèpid, com jo....i perquè la iaia no em deixa, que sinó tothom recordaria avui alguna de les frases més simpàtiques. Quan perdia jugant a les cartes alguns dels diumenges amb la colla de sempre, en els viatges o fent fotos amb el Josep Ma. Jounou.

Ara enteneu perquè des de que tinc us de raó que dic que l’avi és l’home de la meva vida?

dissabte, 7 de febrer de 2009

Els diaris de port

Un matí de dissabte al port, a la guixeta d'Stella Maris, després d'un divendres distret, dóna per rellegir-te sencer el diari que porto escribint intermitentment desde el set de març del 2003. I a continuació transcric una fulla que m'ha semblat molt interessant (a vegades, encara que no ho sembli tinc moments de lucidesa....):

Solsona, Diumenge 28 de Desembre de 2003

Frase: "L'important dels diaris no és el que hi escrius, sinó el que no hi escrius"; és a dir, les frases entre línies que només ets capaç de llegir tu mateixa.

És el llenguatge invisible creat per cada persona. A vegades no escrius tota la veritat, sinó l'única veritat que et serveix per convencer-te del que interiorment no ets capaç. Veure-ho escrit per tu mateixa, en uns fulls que representen la Bíblia dels teus pensaments i sentiments, et fa més creïble lo increïble. I així vas fent; violant les teves paraules escrites sabent de sobres que seràs capaç de llegir entre línies, allò que realment hauries d'escriure però no pots.

I aquí rau, també, la gràcia dels diaris: que la gent mai serà capaç de saber què és el que realment pensa la persona que ho escriu. Perquè ningú llegeix millor entre les teves línies que tu.

El graciós del cas és que l'escrit aquest és en una fulla de color taronja, adherida al diari de veritat per un clip cutre, degut al meu defecte incorregible del "despiste": el diari era a Barcelona i jo a Solsona, i les fulles taronges van substituir durant aquell nadal, les fulles de coloraines del meu diari amargaritat.

dimecres, 14 de gener de 2009

Dues tasses

Aquest any si! aquest any he començat l'any el mateix dia que l'altra gent...no de la mateixa manera que la majoria de mortals, però com a mínim no hi ha hagut cap acció externa que m'impedís celebrar-lo (o no) el dia que tocava...

Clar que els mètodes no han estat del tot ortodoxes; els més puristes no considerarien com a celebració d'any nou, un "bona nit i bon any" dins d'una mini cabina de tren amb dues lliteres, de trajecte entre Oujda i Marrakech, al Marroc.

Potser aquests puristes considerarien una entrada d'any triomfal una reunió de veïns en la qual una es proclamada presidenta de l'escala (res de fer-me reverències pel passadís!...més aviat qui es llegeixi això i em vegi, em pot acompanyar en el sentiment). El pitjor del cas no és ser presidenta, sinó tenir com a vicepresident el veí de davant....que no només no calla ni sota l'aigua sino que ha resultat ser un expert molt entès en els terratrèmols de barcelona: l'escletxa del terrat és fruit, segons ell, dels forts terratrèmols que pateix barcelona i ens oculten les asseguradores....

Es a dir, que com a entrada de l'any 2009, després d'un 2008 que va durar uns deu mesos i vint dies, tinc una feinada de cal déu, una disjuntiva si continuar mates o no, i una presidència d'escala que pot ser prometedora.....no vols caldo? doncs dues tasses!