divendres, 29 de maig de 2009

un dimecres qualsevol

Surto un dimecres a tres quarts i mig de nou del vespre, del despatx. Vaig tard. Com sempre. L'Haidé m'espera a casa seva per anar a veure la final al bar de Sants, on la Laia, la Rosó, l'Alba i la Cindy (i l'Esco) ens han guardat dos llocs a primera fila.

I m'adono de tot el que he fet durant el dia: m'he despertat amorfament, ben acompanyada, m'he enfadat amb mi mateixa, hem robat prunes petites al pruner de la cantonada de l'A1, he perdut una aposta, he perdut un euro (això encara no ho se quan surto de la uni), he preparat una classe....i ara descobreixo que quan la primavera ja comença a cuejar, als vespres que són clars, els gats són els amos i senyors del Campus Nord; fins a més de set me n'arribo a creuar abans d'acabar de baixar les escales, sumant-hi el gat negre que passa fuetejat per la meva vora, com si les pugés de tres en tres. No és un gat de mal auguri, però el mal pensament passa pel meu cap fugaçment, JO NO SÓC SUPERSTICIOSA!

I em trobo l'Haidé esperant-me a la vorera de davant de casa seva, nerviosa: vaaaaa que ja ha començaaaat! (m'espera a la vorera de davant, perquè la vorera de casa seva és el túnel de les olors)

I xino xano, caminant, quan els carrers ja s'han quedat buits, comentem, xafardegem, puntualitzem la seva tornada a la realitat després de més de dos mesos tancada escribint el final de la seva carrera, GOL!!!!És gol? Ai no ho se...potser sí no? I al bar que hi ha deu metres davant del nostre pas tranquil la gent ja surt al carrer. Sants embogeix. La ciutat embogeix. El país embogeix. Si, és gol. I ara ja tranquil·la enfilem Creu Coberta i entrem a l'ApocApoc...