dissabte, 8 d’agost de 2009

Mira què dic!


Si haguéssim de comptar les vegades que el llenguatge no verbal ens ha tret de més d'un embolic, ens fariem creus de la capacitat lingüística que han adquirit, sense saber-ho, les nostres mans.

I tot i així, ens pot semblar difícil, aprendre una llengua nova que resulta més intuïtiva que l'esperanto...per què no s'ho van plantejar abans que el llenguatge de signes podia ser més útil a un ventall més gran de població que no pas un experiment lingüístic que s'ha validat amb èxit nul amb el pas del temps?

Sé que pot semblar una reflexió extravagant, però si enlloc d'anglès, com a pretesa llengua universal, aprenguéssim una mica de llengua de signes -aquesta si que la versió universal-, ens estalviaríem de cridar "ho sento" a la persona que hem trepitjat mentre corríem per agafar l'últim metro de la nit, o a la biblioteca podriem estar discutint aferrissadament si la derivada segona és la que representa el moment d'una biga o és la derivada quarta, sense necessitat de molestar les veïnes ni de justificar el sou de la bibliotecària.

Què em porta a fer aquesta reflexió? Doncs tot un seguit de situacions còmiques etíops sorgides pel fet d'aprendre abans el llenguatge de signes amarinya, que l'amarinya sonoritzat. Les correccions de la canalla del centre d'AFNE: has de posar l'índex per sota del dit del mig, no al revés....tanca millor la mà que sinó sembla una altra lletra, mira'm bé que t'estic explicant que el Hassan ha picat la Merrak, juguem a bales? etc...

Tot el que dóna de si, i més, un pas breu per aquest centre, es va desgranant amb el temps quan tornes a casa, a la feina, a l'hàbit de parlar i que et sentin, a la mala costum de no mirar a tothom qui et parla pq sentint-los (que no escoltant-los) ja en tens prou.

dissabte, 1 d’agost de 2009

supercalifragilisticoespialidoso

A vegades hi ha alguna cosa que no quadra....i intentar quadrar-la et desquadra encara més.

Mary Poppins