dimarts, 19 d’octubre de 2010

El control dels panteres

Per avui tinc dues novetats: la primera relacionada altra vegada amb els mosquits i la segona amb el jefe pantera.

Comencem per la segona: EL JEFE PANTERA. El jefe pantera és un senyor que aparenta bonhomia. Baixet, de no molta massa corporal, amb ulleres i unes quantes canes que poden ajudar a intuïr l'edat. Però això és només l'aparença. El jefe pantera és un senyor que ha estat entrenat per realitzar el mobbing més subtil, intel·ligent i sobretot malaio (de gota malaia). Des del meu punt de vista, es pren més atribucions de les que li corresponen i, sobretot, es creu amb més poder del que en realitat té. Però resulta que ningú li ha parat mai els peus a l'hora d'anar engreixant aquesta atribució de poder...gages del sistema funcionarial universitari. Bé, doncs el senyor Pantera, després de negar-me la utilització del canal que a hores d'ara encara no fa servir ningú, ara resulta que espera que se li donin explicacions de perquè estic treballant en un altre canal, que no és de la seva competència. Potser espera el senyor Pantera que li passi la tesi abans de llegir-la pq ell la pugui corregir? Potser espera que l'avisi si me'n vaig a Cambridge a fer experiments què hi faré allà i amb qui treballaré? El meu contracte només especifica que he de retre comptes amb el meu tutor de tesi. Des de quan he de donar-li explicacions a una persona que té una categoria professional i personal inferior a la meva (per posar-me a la seva alçada) i que a més es dedica a entorpir la meva recerca?

El segon tema és el dels mosquits. Per sort, aquesta vegada jo no hi he tingut res a veure, però la manada dels panteres estava esperant el moment per tornar a esbroncar-me per haver-me apoderat de les tant buscades làmpares pels mosquits...una làmpara que segons un pantera s'havia deixat a la zona dels bons, on estic treballant. Jo ahir no hi era, però si hagués estat treballant m'hauria tornat a caure una senyora bronca. Hi havia els wini de poos (els bons), que quan volen treuen les urpes per defensar-se de l'atac dels panteres. I els wini de poos són homes, més grans que jo i que, segurament, dins l'esquema masclista del grup panteril, es mereixen més respecte i menys bronques.

Life goes on in the lab....

dijous, 7 d’octubre de 2010

Els mosquit tigre i l'exèrcit dels panteres

Potser hauria de començar amb la fàbula, però, per desfogar-me explicaré el succés d'avui a les nou del matí:

A principis de setmana, per paliar els efectes de la legió de mosquits del lab, van apareixer uns aparells que permeten a les persones que hi treballen, gaudir d'una mica de tranquilitat en front aquesta espècie importada; totes col·locades a la planta subterrani del laboratori.

Dimecres a les quatre de la tarda no hi havia ningú treballant en aquella zona, i algú, veient que jo treballo a la planta baixa, i tenia un núvol de mosquits al voltant, va col·locar un aparell antimosquits vora meu.

Avui al matí la bronca que m'ha caigut ha estat descomunal. "Els aparells no es poden moure d'on són perquè no són propietat de totes i tots -malgrat que qui ho subvenciona és Manteniment de la universitat-". Encara que no hi hagi treballant ningú a la vora i el lloc de treball d'algú altre estigui infestat per aquests mosquits tigre.

Com sempre, l'absurditat de les decisions i les accions, ja no només diàries sinó també estacionals, impregna aquest departament, i de retruc aquesta universitat.

Cada vegada que escric alguna cosa sobre la vida al lab penso que si algú algun dia ho veu i munta la marimorena, em podrà caure el pèl. Però quina altra alternativa em queda si, denunciant-ho a les autoritats corresponents dins la universitat, tot seguirà igual.

Avui al matí explicaven a la ràdio que una regidora de ciutat vella (en concret la que va intentar parar els peus al Millet en tot el tema de "l'hotel del palau"), Itziar Gonzalez va haver de dimitir per les amenaces que rebia, no de bandes extorsionadore extrangeres, sinó d'una banda interfuncionarial que tenia el xiringuito muntat en les llicències a locals en el districte de Ciutat Vella.

Ahir una persona amb seny em va dir una frase que m'ha quedat gravada: al final, els dolents es surten amb la seva pq la gent bona no fa res. I és certa, però la inèrcia del sistema impedeix que una sola persona bona, hipotecant el seu futur, o la seva vida, o la seva integritat física, pugui lluitar contra les injustícies i fer de catalitzador per despertar la gent bona adormida.

Extorsió a Ciutat Vella

dimecres, 6 d’octubre de 2010

La transformació

Aquesta és la declaració d'intencions respecte aquest bloc. Lluny d'abandonar-lo crec que, el transformaré en la fàbula del laboratori, en vistes als pocs viatges que tinc previst fer els propers sis mesos.

Així doncs, a partir d'ara intentaré construir el conte de la nena i el laboratori. Amb els seus monstres reals i imaginaris, amb la seva evolució paral·lela a la del mateix laboratori i sobretot amb la seva lluita contra el fantasma que augura un canvi de l'ideal universitari.

Anirà per fascicles, potser cada cinc minuts, potser cada dia, cada setmana o cada 15 dies. Però hi haurà diferents entregues ja que no se'n coneix la data de l'entrega final.

Anna

divendres, 1 d’octubre de 2010

Aquí també passa...

Avui rebia un mail d'una amiga que també treballa a la universitat (amb més bones condicions) que em recorda el que em toca viure cada dia al creuar la porta del departament.

Crimen en el laboratorio

Si, això també passa a la UPC. Avui, comentant a l'hora de dinar (tupper, el sou no permet més privilegis) m'explicaven com algun doctorand del mateix departament on treballo s'havia trobat amb boicots del tipus: talls de l'aigua durant un experiment, intoxicació de plantes de manera deliverada, etc...i això no és denunciable. Per què? doncs perquè el director del mateix departament fa els ulls grossos ("el dia que ells estiguin en el meu lloc, em poden posar molts pals a les rodes de la meva investigació", director dixit).

Potser aquest és l'únic lloc des del qual puc denunciar el nepotisme existent a la UPC. I com que comprovo que no el llegeix massa gent, doncs així em desfogo. No són calúmnies. No són mentides. És el meu dia a dia, i el meu futur si mai decideixo i puc, quedar-me a la universitat.