dissabte, 17 de desembre de 2011

L'ONU diària

Visc amb una noia del canadà que resulta que és de la índia. El seu xicot és el típic noi de la zona rural americana: treballa arreglant bicicletes al wallmart i somia en ser entrenador de futbol (americà) en una escola secundària, mentre es gasta part del seu sou en menjar portat a casa.

També visc amb una altra noia de nova york que també és de la índia. El seu millor amic -no se si novio, o només company d'estudis d'anatomia mèdica- és del sudan del nord. I cada dia quan ve a estudiar a casa va amb una caputxa com si estigués al desert
.
Vaig a veure el Barça amb dos xinesos, un indi i un vietnamita. Tots menys l'indi són fans del barça, l'indi és fan del mourinho. Demà, però, veuré el barça en diferit a casa d'un colombià que diuen que s'assembla a un personatge dels simpson.

Comparteixo despatx amb un xinès que es tira rots i un àrab-israelí que encara no ha descobert els auriculars, i truca a casa seva amb l'skype i ens fa sentir a tots les seves converses. Té una nena super maca i una dona guapíssima. Ah! i el Liu, el xinès, està esperant el seu primer fill/a. La seva dona, truca a un telèfon d'aquells dels anys 60 (anys 70 a solsona), que tenen rosca i foraden el timpà cada vegada que sonen. I com que parla molt poc anglès, quan el Liu no hi és i agafo jo el telèfon, no para de riure.

Al laboratori treballo colze a colze amb el Jose de santander. Enlloc de dir "cuerdita" diu "cuerduca", però ens entenem bé.

Sembla que, tret del novio de la meva companya de pis -que també es company de pis, ara que hi penso-, no tingui cap contacte amb americans. Però no és així. Tinc un amic que em va convidar a casa seva per acció de gràcies. El pavo i tot allò que surt a les pel·lícules, però de veritat i a Michigan. I...ara que hi penso, les dues amigues que tinc americanes, una és d'orígen mexicà i l'altra de puertorico (Pueltorico en argot local). Per tant, el meu contacte amb autòctons es redueix més aviat a poquet. Suposo que sempre és més fàcil fer-se amiga de gent que està de pas, com tu.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Olivetes farcides....

Cap de setmana a Chicago amb el Manel i m'han vingut ganes de tornar a Catalunya i passar un diumenge d'aquells que tant ens agraden.

Podria ser a Barcelona, al nostre menjador amb les finestres obertes. Ens llevem tard, ens barallem per qui va a buscar els diaris -ens discutim si l'Avui o La Vanguardia ara que ja hem acordat comprar l'ARA- mentre l'altre/a prepara un vermutillu. Olivetes de pot o del mercat, unes patatones i, si en tenim, uns "berberetxos" amanits amb vinagre i pebre vermell. I fem el vermut mentre llegim cadascun un diari. Em passes la part del mig de La Vanguardia i jo et dono el TimeOut de l'Ara?

O també podria ser a Solsona. Un cop llevats i pentinats traiem el cap a Cal Molins per robar el diari i com que els pares són a caminar i l'Enric al Cantàbric, aprofitem per trucar a alguna d'Aquelles i fem una cadena per trobar-nos i fer un vermutet al Cantàbric abans del dinar on vindran la Júlia i l'Andreu. Porre, posa'm un quinto i unes olives!

Més o menys un cop al mes anem a Puigcerdà. A les tres de la tarda, després d'haver anat a fer una excursió -com qui puja al Puigmal-, mentre la Dolors acaba de preparar el dinar i el Josep Manel obre el montilla que han portat la Paqui i el Gabi en l'última visita a la ciutat més alta de Catalunya, el Manel busca les escopinyes per amanir-les amb llimona com ens va ensenyar el Miquel. Montilla, patates, olives i escopinyes per l'Anna.

Però també podríem tenir un d'aquests diumenges que ens agraden tant a Lloret sur mer. Després de dues hores de treball entre el Manel i el seu pare, amb la Laia rondant per la casa, anem a la Mar Blanca i li demanem al Jaumet un bitter cas i una cocacola. I ens ho porta amb unes olivetes. I dinem un arròs de llamàntol.

Aquí a Urbana no hi ha olives farcides. I a Chicago les terrasses són en carrers tant transitats que necessites un megàfon per parlar amb l'altra persona. I no hi ha l'Ara ni la Vanguardia. Però hem passat un cap de setmana junts i hem volgut estar els dos en un d'aquests llocs que tant ens agraden, compartint amb els amic i la familia, la ociositat mediterrània del diumenge

dimecres, 21 de setembre de 2011

Corea del sud

Ahir vaig anar a jugar a tennis amb la Nam Jeong (Corea del Sud, 1982), com cada dilluns. Però com que no va venir tanta gent vam poder jugar les dues soles. Els nostres punts s'eternitzaven: 15-0,15-15,30-15,30-30,40-30,40-40, i així fins a deu minuts per punt! Resultat final, 7-5, 4-7.

Al final jo ja no podia córrer als cops creuats que em feia la Nam Jeong. La Sharapova de Corea del Sud. Avui tinc agulletes.

Però després del tennis em va convidar a sopar a un restaurant Coreà de Champaign. Jo que sempre havia afirmat que no m'acabava de fer el pes el menjar asiàtic, vaig quedar-me tipa d'una sopa de fideus i empanades de carn, arròs, carn de porc marinada i fins i tot em vaig atrevir amb un plat picant. I tot amb la companyia de la Nam Jeong, crec que la persona més dolça que he conegut mai.


Parlant dels països que ens agradaria visitar, al final em va confessar que el que està primer en la seva llista és Corea del Nord, per dos motius en el següent ordre: són el mateix país i a més ara tenen prohibit entrar-hi. Em va dir que al paral·lel 38 hi ha una zona de desmilitarització d'un parell de milles en les quals no hi ha res de res més que un soldat de cada banda cada 300 metres apuntant-se mútuament. I resulta que en aquests més de 60 anys de zona d'exclusió la naturalesa ha fet la seva sense cap tipus de manipulació humana i els biòlegs estan desitjant que la frontera s'esvaeixi per poder posar-hi un peu i 300 microscòpis -un altre motiu per ajuntar de nou la península-.

Em va explicar coses sobre Corea, sobre la divisió, sobre com els expliquen la història de la guerra. I així, amb la samarreta del barça, tota suada del partit de tennis i sopant menjar coreà, vaig aprendre coses sobre un país que sempre m'ha quedat molt lluny, però ara ja queda més a prop amb la Nam Jeong. Primer país de la llista de llocs a visitar.

dijous, 8 de setembre de 2011

Aquesta vegada si.

He agafat puces. De l'Hydro Camping Trip a les dunes gegants del parc Warren Dunes State Park. Però no són ni la meitat d'agressives que les nigües, per tant: benvingudes!


En aquest país tot és gegant: les persones, les bosses de cereals, les dunes... I aquestes dunes estan situades just davant del llac Michigan. La millor experiència ha estat lluitar contra les onades en un ambient que té les mateixes característiques que el mar, però és aigua dolça. Molt extrany i alhora molt xulo perquè pots obrir els ulls dins l'aigua i no et piquen els ulls. La sorra és igual de torracollons.

Deixo algunes fotos per amenitzar la "sossería" d'aquest article.





diumenge, 21 d’agost de 2011

Cape Cod

El Manel ja ha arribat. I estem instal·lats a casa de la Maitane, a Falmouth, enmig de boscos i al costat d'una platja privada increïble!


Cape Cod és totalment diferent d'Urbana. Primer perquè té mar. Però també perquè aquí la gent no hi viu, hi estiueja. I és gent de peles. Falmouth i Woods Hole estan just al davant de Martha's Vineyard, l'illa pija per excel·lència on el president dels USA hi té la residència oficial d'estiueig. En un vol privat de tornada de Martha's Vineyard, es va morir fa uns quants anys el fill de JFK.


Aquesta setmana que he decidit fer vacances, buscarem un lloc per viure pel Manel i un cotxe. I llogarem unes bicis per anar per les platges, a veure balenes, agafarem el ferri per anar a l'illa pija i farem vacances de les de veritat.


I menjarem ostres i peix fins a rebentar.

dijous, 11 d’agost de 2011

A Urbana hi ha activitats entre setmana!

Aquestes són d'aquelles coses que decideixo fer, comparteixo i al final acabo fent sola. I m'ho passo molt bé.

Buscant on poder ballar dances tradicionals a Urbana vaig trobar la pàgina web del Folk&Roots Festival. Hi anunciaven el concert de The Honey Dewdrops: una noia, un noi, una guitarra i un banjo.



Escoltar cançó

Quan vaig dir als meus companys de laboratori que s'apuntessin, ningú sabia on era el lloc del concert (potser per això al final no ha vingut ningú). De fet van flipar que existís el Folk&Roots Festival. Però jo crec que al final, com diria el Duque de Faier -de la Competència-, el folk no está innnn!!

Com que era relativament a prop de casa meva m'hi he acostat amb la meva super bici. No hi havia més bicis, i el lloc del concert feia tota la pinta de ser l'aparador d'una botiga de mobles. A dins, 30% de gent per sota dels trenta, un 60 % per sobre dels seixanta i el deu percent restant entre mig. Tothom deia que si amb el cap mentre ell i ella cantaven amb una tercera de diferència, molt ben acompassats i perfectament quadrats amb les parades. També hi havia un senyor amb una llibreta i un carbonet, assegut a primera fila, que anava dibuixant mentre portava el compàs amb el peu. La posició era la mateixa que el Josep Manel i el seu ordinador al sofà de Puigcerdà.

El concert, l'ambient, i la música han estat increïbles! I m'ha servit per saber que hi ha una repetició de la International Folk Dances de Cambridge...a veure si aquí baixem el rang d'edat i augmentem la quanitat de gent a ballar. Tornant de Boston ho sabrem...i posaré les fotos de les alfombres i el cobrellit topejat! Ho prometo!

dimarts, 9 d’agost de 2011

Lollapalooza

Vam sortir amb una hora i mitja de retard...south american delay, que li'n diuen alguns natius d'aquí.

M'havien promès un viatge de dues hores que va acabar sent de tres, no se si més barat que el tren, però a l'entrada de Chicago, segur que no més ràpid.


No tenia expectatives. Per moltes pelis americanes que hagi vist al llarg de la meva vida no m'imaginava com seria Chicago. I potser és per això que tampoc n'he tornat especialment entusiasmada. Però cal tenir en compte que no vaig visitar gran cosa, m'ho vaig prendre amb calma i espero que arribi el Manel per fer el gruix de les coses: el llac, l'edifici aquell de vidre, i el munt de coses que hi posa a la guia (que m'he deixat a Barcelona però d'aquí una setmana ja tindré a les meves mans).


Divendres em vaig quedar a dormir a casa de la Laura i el Francesc. Uns sols tots dos. La Laura em va portar a fer turisme caminil dissabte al matí: una visita a un port esportiu que estan construïnt vora casa seva. I una banyadeta a una platja d'aigua dolça. Llàstima que no duia el banyador.

Dissabte a la nit anavam a veure un musical. Un musical que va acabar no sent un músical, i que portava per títol Peter Pan, però que era una versió ensucrada, per adolescents en potència, on s'inventaven una història d'amor (amb petó recatat inclòs) entre la Wendi i el Peter, i on la Campaneta era una cosa que volava, ultragelosa i mala persona/campaneta. El millor, la dansa que la princesa india li dedica al PeterPan per donar-li les gràcies per haver-la salvat. Surrealista. Això si, va valer la pena pels efectes especials i la companyia. Vam riure molt.


Ah! m'he descuidat d'apuntar que divendres, enmig del festival més gran del MidWest, que feien al centre de Chicago hi havia una manifestació de deu persones vestides de manera peculiar. No se si es manifestaven a favor de l'església -la seva- i la religió, o en contra, perquè amb aquests cartells no se qui té ganes de seguir-los!

Com que estic a la uni no poso les fotos de l'alfombreta (juro que és fúcsia!)...mantindrem la intriga!!!

dissabte, 30 de juliol de 2011

Olivia Newton John no hi era....

Com sempre tenia la càmera a casa guardadeta.

Ahir, durant la happy hour, un dels meus companys de laboratori va suggerir la idea d'anar a una fira típica on feien crashing cars combat. Vaig pensar que seria una bona idea per anar introduïnt-me en aquesta societat que a vegades sembla dins d'una película i a vegades et sorprèn de lo mal reflectida que hi està.

Bé, el lloc en qüestió era un parc. Com qui diu al Camp del Serra. I hi havia el "canguro", i el "martillo", i unes atraccions tretes d'una película setentera: Grease. És en l'útlima cançó quan l'Olivia Newton-John es transforma a berbenera, i van a una fira. I ell la persegueix per dins d'una atracció que encara és hora que li trobi la gràcia. Doncs aquesta atracció hi era. Només entrar. Però ni John Travolta ni Sandy

El millor va ser la carrera de cotxes. No era una carrera on els cotxes xoquéssin per avançar-se, era com l'atracció dels "cocheschoques" però amb cotxes de veritat. Bé, tartranes de veritat, pintades de colors, totalment destartalades i amb un soroll de motor molt divertit.


I jo amb la càmera a l'armari...

En el proper post penjaré les fotos de les estores del bany. Ho prometo

dimecres, 27 de juliol de 2011

L'herència

Tinc una habitació pintada de verd, dormo amb llençols de color rosa i la cortina del bany serà groga....ah! i el cobrellit és de topos roses. No ho he triat jo, però m'encanta! No hauria dit mai que dormiria en llençols de color rosa i que l'alfombreta del bany seria fúcsia (a la Rosó li encantaria la meva decoració). No hi ha res nou, tot és aprofitat. Un quadre del James Dean em diu hola cada vegada que obro la porta de l'habitació i les cortines per tapar la llum són el que jo utilitzaria com a estoreta per anar a la platja (verdes i blaves).


És l'herència que m'han passat la Berenice i el Sukru en la seva despedida d'Urbana amb destí Santa Barbàra. També m'han deixat una liquadora, una biquinera, una olla, una cosa d'aquelles per centrifugar l'enciam, uns coixins...vaja que no he de comprar més que el despertador i la llumeta de la taula. Els vaig conéixer dissabte i m'han fet hereva universal a excepció de l'aspiradora que se la queden el Miguel i la Paola. I el millor de tot és que m'han deixat la bici!!

O sigui que ara ja ho tinc pràcticament tot. Només he d'inflar les rodes, revisar els frens i engreixar la bici....i avall que fa baixada!!!

dimarts, 26 de juliol de 2011

Casualitats

M'havia oblidat d'explicar una d'aquelles casualitats que fan gràcia. Quan vaig anar a la casa de pagès fa una setmana, resulta que els pares de la casa havien estat fent una ruta per carreteres secundàries de catalunya.

El pare em va treure un folletó d'aquells que feien els ajuntaments catalans quan hi havia calers. En concret de Tossa de Mar. La presentació era del President Maragall i en la introducció sobre Catalunya (en català, castellà, holandès i rus) hi havia una foto de la plaça major de Solsona per Carnaval. Un tros de les meves arrels en una casa al mig dels cornfields dels Estats Units. Segurament d'aquests trossos n'hi ha molts, però trobar-los no és tan fàcil.

Canviant de tema, sembla que les picades de nigua van amainant...i que la bomba del canal del laboratori ja està arreglada i demà puc començar a jugar amb aigüeta! Iupiii!!

Ah! la nova forma del bloc, el canvi de foto i la neteja d'imatge es deuen a una consolidació d'aquest com el meu mitjà de comunicació amb el món. Espero que us agradi.

divendres, 22 de juliol de 2011

Nigua

Resulta que no era una puça. Era una colònia d'unes mini aranyes que es posen sota la pell, microscòpiques i que enlloc de picar xuclen una mica de sang d'aquí, una altra mica d'allà...l'animal en anglès es diu chigger, en català nigua.

Com a mínim ja se què s'ha de fer per anar al metge, per enviar les receptes pq l'assegurança et pagui els medicaments. No si, seguint la recent creada tradició tatianil, no hi ha res dolent que no porti a una cosa bona.

Seguirem informant.

Moralitat: encara que sigui un país suposadament desenvolupat, no m'arrabolcaré a la gespa d'enlloc!

dimecres, 20 de juliol de 2011

Puça=Flea



Això és una Puça tocant la guitarra. I deu ser ara mateix el que fa la puça o la colònia de puces que dec tenir pel cos després del festí que s'han fotut aquests últims dos dies.

De la bonica, preciosa i idílica visita a la farm americana me n'ha quedat aquest souvenir. I ja he hagut de rentar els llençols, rentar la roba d'ahir, i d'avui i passar-me una capa d'esperit de vi de la iaia per les més de 50 picades que tinc al cos. De fet, per donar un número, a la galta dreta n'hi tinc cinc. Cap a l'esquerra. Cosa que fa que en una àrea de 2500 cm2 quedi una densitat de 0.02 picades per cm2. És com dir que tinc 2 picades en una àrea de 3 cm per 3 cm i tenint en compte que normalment n'hi ha zero, el valor resultant és com a mínim soprpenent.

En resum, que espero tenir els llençols secs abans d'anar a dormir perquè si no hauré de dormir tapada amb els kangues que tinc de tanzània per cortines.

dilluns, 18 de juliol de 2011

A cal Travis (com qui diu a l'Alsina de Riner)

Se m'ha parat el rellotge. Aquell swatch tan maco de coloraines que fa més de 4 anys que em van regalar els meus pares per reis. El vam comprar a Andorra. Al principi no n'hi havia gaires com el meu, però amb els anys han anat repetint el model i segurament si vaig a Chicago algun cap de setmana en algun mall d'aquests del centre en podré trobar un d'igual.



Aquest cap de setmana la Tatiana i el Patrick (recent promesos) m'han convidat a anar amb ells a casa d'un amic seu, el Travis. Una casa de pagès d'aquestes típiques dels USA. Soya beans, cornfields, woods, deers una piscina i mooooltes ampolles de bussejar. Si, he après a bussejar al mig dels cornfields dels iunaitet states. I m'ha agradat tant que segur que en algun moment o altre em trec el carnet.



He probat la carn de...(com es diu deer en català?)....CÈRVOL! He begut aigua de valència feta amb freixenet a la piscina, he après una mica més d'anglès i he conegut una iaia que ben podria ser la tieta neus d'aquí 20 anys: ataviada amb una samarreta rosa i uns pantalons blancs, a conjunt amb un cinturó daurat igual que les sabates, la iaia del Travis juga al tenis dos cops per setmana. Pura vitalitat.



dijous, 14 de juliol de 2011

Settled in

Tot just fa exactament una setmana que estava a caball entre Chicago i Urbana. I ja m'he assentat?

No ho se.

Ja tinc lloc per viure. Ja tinc telèfon mòbil. Ja tinc la targeta de la universitat i també el planning de la setmana que ve. Ja tinc els objectius del treball. I tinc un company d'oficina xino que va fer el doctorat a Scotland. I no sé quin accent li predomina més, si el xino o l'escocès. El que està clar és que no l'entenc. Però riu molt i em fa molt riure. I jo també li costo d'entendre -suposo que pel meu accent britànic de les lands de cambridge-.

Què no tinc? No tinc compte al banc, no tinc clar quina és la companyia de bus més barata que et porta a chicago. No se si aguantaré les calorades de més de quaranta graus i tampoc si sortiré al carrer quan arribin els setze sota zero.

Però de moment m'ho passo bé. This is america man!

dilluns, 28 de març de 2011

Spanish?

Cada vegada que algú em demana d’on sóc li responc que de Barcelona. Encara que sigui mentida. Davant la pregunta,Spain?, segueix a la meva resposta, Well, Catalan. Sense un no ni un si. Evito el Si perquè jo no em sento espanyola i evito el no per no començar una discussió que, amb segons qui, no porta enlloc.

En general, a la majoria dels llocs que he estat, utilitzar el “well” porta a una explicació sobre què és el meu país i perquè el considero el meu país. A Anglaterra és on m’he trobat amb més gent que em responia Oups! Sorry, yes, Catalan. O que directament ja no deien Spain? Sinó Ah! Catalan!. Probablement és perquè visc amb una família que prové de Gal•les i perquè m’envolto d’un entorn universitari que s’ha mogut pel món i en algún lloc o altre s’ha trobat un/a català/na i prou com jo.
Quan després de la resposta es generen les preguntes i la discussió en bons termes, la majoria de gent no entén el meu sentiment independentista. Why do you want to be independent in a European Union? El gran argument és que més països farien més difícil la convivència mundial. En general ho respecten però no ho entenen. I ho respecten perquè els Anglesos han demostrat des dels acords de pau amb Irlanda del Nord que són respectuosos amb aquest sentiment. Senzillament ells estan segurs que ni Escòcia ni Gal•les ni Irlanda del Nord s’independitzaran perquè sense Anglaterra no sobreviurien (això és el que diuen). I aquí està la gran diferència amb l’Espanya que jo visc. Els fa tanta por que ens independitzem que no són capaços d’acceptar en nostre propi dret d’autodeterminació. Amb lo fàcil que seria que ho convoquéssin ara que el resultat més probable seria negatiu. Per si un cas, per caguetes, ells no ho volen intentar.

En un altre camp de moviment, a la International Folk Danses Society a la que assisteixo cada dilluns, no coneixen les danses tradicionals catalanes. Dins dels més de 100 casettes que tenen només hi havia una jota mallorquina. Res de Sardanes, ni balls plans ni bulangeres. Jo ja els he ensenyat una mica les jotesi la Marieta Cistellera com a Sardana curta.

M’agrada definir-me d’on sóc. I m’agrada tenir agruments vàlids per justificar-ho. I m’agrada veure que a Anglaterra quan dic que sóc de Barcelona tothom m’hagi respost fins ara What a beautiful city! Comencem per aquí, canviem els souvenirs de les rambles i la independència serà més fàcilment acceptada a nivell internacional.

dimarts, 8 de març de 2011

L'entrada d'avui ve derivada de la xerrada durant el dinar. Ahir hi havia el Dr. James Watson en una de les xerrades que organitza una de les moltes societats de la Universitat de Cambridge. Aquest senyor, conegut mundialment pel seu descobriment juntament amb Francis Crick, i redescobert fa un parell d'anys per les seves declaracions sobre la inferioritat genètica de la població d'àfrica, resulta ser un dels científics més poc persones amb què s'ha guardonat un Nobel.

Àmpliament reconeguda la seva misoginia resulta que part del seu treball que el va fer arribar a la conclusió que l'ADN era d'estructura helicoidal ve inspirat pel treball realitzat per Rosalind Franklin. La Dra. Franklin va morir als 37 anys d'un càncer d'ovaris provocat per la seva alta exposició a les substàncies químiques que utilitzava pels seus experiments, entre ells la fotografia que va revelar a Watson i Crick l'estructura de l'ADN.

Jo no en coneixia la història i m'ha semblat un bon homenatge a totes les dones i en especial a les dones científiques, el dia 8 de Març. Tot i que actualment la meitat d'estudiants de carrera són dones, només el 30% estudien el doctorat, un 20% arriben a tenir plaça de professores i menys d'un 8% són catedràtiques fet que demostra que la integració laboral de la dona en aquest món no ha estat possible.



No seria just dir que les condicions que tenim les dones en la ciència actualment siguin les mateixes que es va trobar la Dra.Franklin, però queda clar que en el món de la enginyeria i més del laboratori, les condicions no són òptimes i el masclisme (sobretot a la UPC) encara és patent. Sense deixar de mencionar que al meu departament només hi ha una dona professora.

divendres, 25 de febrer de 2011

nous espais per conéixer

Avui he descobert l’habitació secreta…i QUIN LLOC!!!
Per accedir-hi has d’anar a demanar la clau de l’habitació a secretaria. Te la donen sense demanar-te el carnet de la Universitat de Cambridge. I creues la cafetería, coneguda com a central core, fins a darrere el taulell dels entrepans. Vas a l’edifici B per la connexió entre edificis i baixes al soterrani. A mà dreta hi ha una porteta amb un petit lletrero: stationary room.

I poses la clau al pany i…..TAXAN!!!!




Si, tot ple de material d’oficina: retoladors permanents, retoladors per escriure a les taules, bolígrafs de colors, post-it’s, carpetes de coloraines, fundes de plàstic, llibretes, sobres….l’habitació secreta M’ENCANTA!

dimecres, 16 de febrer de 2011

La ciència de veritat

Havia oblidat què és la ciència.
Havia oblidat com m'ho passo de bé fent ciència.
Havia oblidat que m'agradaven els experiments al laboratori.
Havia oblidat el so del silenci.
Havia oblidat la meva capacitat de concentració (tot i que crec que encara no l'he recuperat del tot).

Tot això sembla que ho recupero a Cambridge, on el laboratori és un espai per jugar a fer experiments que tenen com a objectiu engrandir la ciència. En aquest laboratori els tècnics treballen per ajudar-te en la recerca, enlloc de posar-te pals a les rodes. En aquest departament, els professors que no treballen amb tu s'interessen per la teva feina i et donen un cop de mà si fa falta.

Segurament això no és el paradís, però s'hi acosta més que el Laboratori d'Hidràulica del DEHMA a la UPC. I segurament encara no he tingut temps per veure els punts negatius del tipus de feina que es fa aquí (l'alta productivitat en podria ser un?). Però aquí no em fa pal llevar-me cada matí i anar a fer experiments al laboratori, perquè se que m'ho passo bé i perquè quan estic treballant no he d'estar pendent de si m'arranquen un cartell, es salten les normes de seguretat o senzillament es dediquen a entorpir la meva recerca.

M'agrada això.

dilluns, 14 de febrer de 2011

Balls a Cambridge

Avui he anat a la meva primera sessió de dances tradicionals d'arreu del món a Cambridge. I ha estat un viatge pel temps. El que no tinc clar és en quin sentit, si al passat o al futur.

Les dances es feien en una sala d'una antiga església, amb els sostres molt alts i les finestres gegants. I ha estat un viatge al passat perquè l'eina que s'utilitzava per escoltar les cançons era UN CASSETTE!!!
Però també podia haver estat un viatge al futur perquè els meus companys i companyes de ball tenien com a mínim 60 anys. Però han ballat una jota com si en tinguéssin 15!

Tot plegat molt entranyable...per repetir-ho dilluns vinent.

dimecres, 9 de febrer de 2011

Les zebres angleses


Jo em pensava que el pitjor lloc pels passos de zebra era Sud Amèrica, en concret Argentina. En aquell país, les senyals per al pas de vianants són tan comuns com el poc cas que en fan d’elles els àvids conductors, sumant-hi el fet que les voreres són un continu heterogeni de tipus de rajoles i de diferents alçades (això les que estan arreglades). Bé, doncs no. Em contradic a mi mateixa corregint el dogma que fins ara em portava a fer aquesta afirmació i sentencio que Anglaterra, com a mínim Cambridge és pitjor. Per dos motius: no hi ha passos de zebra marcats, i cal sumar als vehicles habituals una elevada densitat de bicicletes de totes mides.

Així doncs, quan vols creuar un carrer a peu, has d’intentar trobar el lloc que assenyalen per a tal cosa, sense assenyalar-ho. En alguns encreuaments tens la sort de tenir semàfors d’aquells que s’apreta el botó per passar (i es posa verd per creuar el carrer al cap de mitja hora, comprovadíssim). Però en la majoria no. I passes segons el teu criteri.

Si a tot això hi afegim que condueixen al revés i que tot el que havies après des de petit quan et van ensenyar a creuar la carretera (“primer mira a l’esquerra i després a la dreta”) ja no val, Anglaterra es converteix en el pitjor lloc del món per actuar de vianant.

dilluns, 24 de gener de 2011

Pam a pam solc a solc

Avui m'han arrancat el cartell de seguretat de l'entrada del laboratori...quin serà el següent pas??? enfocar-me als ulls amb el làser pq no pugui fer experiments??

Com pot la UPC fardar d'excel·lència quan té tot un seguit de funcionaris que viuen per impedir la realització tranquil·la de la meva tesis doctoral????

AIXÒ NO ES POT PERMITIR!!!

dimecres, 19 de gener de 2011

Com es treballa al departament

Es treballa a base de força, a veure qui la té més grossa. I sempre guanyen els panteres: ells la tenen més grossa. Perquè és l'única manera que coneixen de fer valdre els seus drets. El raonament no va amb ells.

No es pot treballar amb un conflicte diari sobre quina és la porta per la qual s'ha d'entrar als laboratoris. No es pot treballar amb la por que algú, que no vol seguir les indicacions de seguretat, es faci mal i això et repercuteixi la resta de la teva vida. No es pot treballar amb un pols de força diari, amb la impossibilitat de plantejar-te la recerca d'una manera tranquil·la.

Avui venia contenta pq ja em funciona tot per anar fent els assajos: calibrar la càmera, el gruix del làsser, la concentració de les partícules...però com que l'alegria no és un sentiment que els panteres tolerin, ja han hagut de marcar el paquet. I arruinar-me el dia.

Perquè els panteres prou que saben a qui han d'atacar. No ho faran a un jefe de la tribu winnie de poo, ho faran amb els cadells més joves, i si a sobre són dones, doncs encara millor, pq nosaltres ni la tenim més gran, ni fem servir aquests sistemes de mesura per fer callar al contrincant.