divendres, 25 de febrer de 2011

nous espais per conéixer

Avui he descobert l’habitació secreta…i QUIN LLOC!!!
Per accedir-hi has d’anar a demanar la clau de l’habitació a secretaria. Te la donen sense demanar-te el carnet de la Universitat de Cambridge. I creues la cafetería, coneguda com a central core, fins a darrere el taulell dels entrepans. Vas a l’edifici B per la connexió entre edificis i baixes al soterrani. A mà dreta hi ha una porteta amb un petit lletrero: stationary room.

I poses la clau al pany i…..TAXAN!!!!




Si, tot ple de material d’oficina: retoladors permanents, retoladors per escriure a les taules, bolígrafs de colors, post-it’s, carpetes de coloraines, fundes de plàstic, llibretes, sobres….l’habitació secreta M’ENCANTA!

dimecres, 16 de febrer de 2011

La ciència de veritat

Havia oblidat què és la ciència.
Havia oblidat com m'ho passo de bé fent ciència.
Havia oblidat que m'agradaven els experiments al laboratori.
Havia oblidat el so del silenci.
Havia oblidat la meva capacitat de concentració (tot i que crec que encara no l'he recuperat del tot).

Tot això sembla que ho recupero a Cambridge, on el laboratori és un espai per jugar a fer experiments que tenen com a objectiu engrandir la ciència. En aquest laboratori els tècnics treballen per ajudar-te en la recerca, enlloc de posar-te pals a les rodes. En aquest departament, els professors que no treballen amb tu s'interessen per la teva feina i et donen un cop de mà si fa falta.

Segurament això no és el paradís, però s'hi acosta més que el Laboratori d'Hidràulica del DEHMA a la UPC. I segurament encara no he tingut temps per veure els punts negatius del tipus de feina que es fa aquí (l'alta productivitat en podria ser un?). Però aquí no em fa pal llevar-me cada matí i anar a fer experiments al laboratori, perquè se que m'ho passo bé i perquè quan estic treballant no he d'estar pendent de si m'arranquen un cartell, es salten les normes de seguretat o senzillament es dediquen a entorpir la meva recerca.

M'agrada això.

dilluns, 14 de febrer de 2011

Balls a Cambridge

Avui he anat a la meva primera sessió de dances tradicionals d'arreu del món a Cambridge. I ha estat un viatge pel temps. El que no tinc clar és en quin sentit, si al passat o al futur.

Les dances es feien en una sala d'una antiga església, amb els sostres molt alts i les finestres gegants. I ha estat un viatge al passat perquè l'eina que s'utilitzava per escoltar les cançons era UN CASSETTE!!!
Però també podia haver estat un viatge al futur perquè els meus companys i companyes de ball tenien com a mínim 60 anys. Però han ballat una jota com si en tinguéssin 15!

Tot plegat molt entranyable...per repetir-ho dilluns vinent.

dimecres, 9 de febrer de 2011

Les zebres angleses


Jo em pensava que el pitjor lloc pels passos de zebra era Sud Amèrica, en concret Argentina. En aquell país, les senyals per al pas de vianants són tan comuns com el poc cas que en fan d’elles els àvids conductors, sumant-hi el fet que les voreres són un continu heterogeni de tipus de rajoles i de diferents alçades (això les que estan arreglades). Bé, doncs no. Em contradic a mi mateixa corregint el dogma que fins ara em portava a fer aquesta afirmació i sentencio que Anglaterra, com a mínim Cambridge és pitjor. Per dos motius: no hi ha passos de zebra marcats, i cal sumar als vehicles habituals una elevada densitat de bicicletes de totes mides.

Així doncs, quan vols creuar un carrer a peu, has d’intentar trobar el lloc que assenyalen per a tal cosa, sense assenyalar-ho. En alguns encreuaments tens la sort de tenir semàfors d’aquells que s’apreta el botó per passar (i es posa verd per creuar el carrer al cap de mitja hora, comprovadíssim). Però en la majoria no. I passes segons el teu criteri.

Si a tot això hi afegim que condueixen al revés i que tot el que havies après des de petit quan et van ensenyar a creuar la carretera (“primer mira a l’esquerra i després a la dreta”) ja no val, Anglaterra es converteix en el pitjor lloc del món per actuar de vianant.