dimarts, 8 de maig de 2012

El coquito, Rasputin i el curucucho

Ara si que ja no queda res. Ja no tinc telèfon mòbil i aviat deixaré de tenir compte bancari i cotxe...el meu cucurucho! Trobaré faltar el cucurucho, aquell cotxe/pot que m'ha donat tanta llibertat i que em va deixar tirada un diumenge a la nit al mig de University Av. L'arribada a la meva rutina del cucurucho va canviar moltes coses. Pot ser coincidència o no però, a partir de gener, quan el cotxe va començar a viure al pàrquing de casa meva vaig començar a tenir converses hil·larants durant els happy hours dels divendres.
Tot comença amb una ampolla de coquito pueltorriquenyo, o amb una dissertació sobre la barreja de vodka amb dònuts i la seva relació amb el Rasputin, un diumenge a les set de la tarda al laboratori. D'aquí han sortit grans tardes discutint sobre bigotis, esmorzars catalans a canvi de trucades a l'asseguradora per treure el cucurucho del mecànic, vespres de tè fent mitja i xafarderies i sobretot moltes i moltes hores de riure sense parar. Sempre passa el mateix, quan estàs a punt d'anar-te'n és quan et sents més còmoda en un lloc. Tinc ganes de tornar a Catalunya. Per tornar a viure al nostre piset de les Corts i pujar els caps de setmana a Solsona, Puigcerdà, Lloret o menjar gambes de vilanova a Vilanova. I també per veure a tots aquells amics i amigues que m'han fet tant de costat, en la distància, durant aquest any de semiaillament americà. Però aquí a Urbana he tornat a trobar el gust a la ciència. He treballat moltíssim, però he après moltíssim més. I gràcies a la feina feta aquí -i una mica també a anglaterra-, podré acabar d'una vegada la tesi. I deixo un grupet d'amics petitó però amb bona confitura. És trist haver-los conegut en l'últim tram de l'estada, però pitjor hauria estat no haver parlat mai del Rasputin ni haver probat el coquito pueltorriquenyo.
Dilluns vinent regalaré el cucurucho al pròxim propietari, però em quedaré amb el sabor d'Iowa i la rumba de PueltoRico.