dijous, 15 de novembre de 2012

Els records de la casa

Ara ja sóc a casa. A la casa que encara considero casa. El lloc on resideixo habitualment és el pis. Casa és aquí. Casa és, encara, on he crescut. On hi tinc més del 50% dels records. On últimament hi he viscut moments de sentiments intensos. I on em tornaré a aixecar després de caure. Gràcies a la família. La de casa.

Casa és també on hi tinc bons amics i amigues. I on hi havia tingut els amics que et tria la vida, que ara poden passar a ser batejats com a companys del viatge adolescent. Aquelles persones (si, aquelles dues persones, parella inconfusible) que han resultat ser tot allò que jo ara no escolliria com a companys de viatge. I ho escric des de la tristesa més profunda, fruit d'un descobriment terriblement decepcionant: allò que jo em pensava que encara eren, persones, i que ja no són. Sense talla moral. Sense cap tipus de sentiment positiu. Plens de rancúnia, gelosia i menyspreu. Sense res més a fer que malpensar, malparlar i sobretot malviure.

Ho he dit més d'un cop: després de descobrir que hi ha problemes que no tenen solució i s'acaben amb un final esperat i dramàtic, no puc entendre com aquells problemes que en tenen i que són fàcilment solucionables, les connexions neuronals d'aquells més neandertals individus en fan el souflé de creixement infinit. Han estat moltes les oportunitats per fer-lo baixar, per acceptar els errors. I unes quantes, finites, les vegades que he deixat la porta oberta per cercar la solució raonable: el saludo. Però ja un cop vista l'última, ja no queda res més que acceptar que allò que havien estat amics ara només seran part del record d'una adolescència divertida i amb molts aprenentatges a la motxilla. Ja no recordaré amb qui, sinó que recordaré què vaig fer, què vaig aprendre i quantes tonteries i prejudicis han caigut des de llavors. Gràcies sobretot a la gent que he anat escollint jo. A les persones del pis i a les de casa. A les que fa més de deu anys que som amigues i a les que només en fa tres i han estat a l'alçada de les circumstàncies com si fes tota una vida. I a les noves de fora.

Casa és el lloc on em recupero de les pèrdues dures. I casa és també, el lloc on aprenc a seleccionar els records vitals que vull que m'acompanyin. I les persones amb les que seguiré fent camí.I als demés, un profund agraïment pel temps viscut i l'aprenentatge dur que m'han volgut brindar. Però sense cap rencor. Amb la més profunda decepció per la seva involució cap a la inhumanitat i consciència grotesca. Parella, quin greu! Però també alhora, quina victòria! Com diu la cançó d'aquell que es repeteix més que l'all, que os vaya bonito.